El pessebre de la Plaça de Sant Jaume: innovació i pessebrisme

Ja comença a ser tradicional que la inauguració del pessebre de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona es converteixi en un espai de discussió. Tinc la impressió que la polèmica s'eixampla contaminada per interessos polítics i de repercussió mediàtica. També em fa l'efecte que quan una cosa s'aparta del que tenim al nostre imaginari la primera reacció és de rebuig, sense ni tan sols haver-s'ho mirat amb calma. Aquestes qüestions que vaig estudiar a bastament en la meva tesi doctoral, es repeteixen cada any.

No existeix el pessebre "de sempre" o el pessebre "normal" que alguns reivindiquen. El pessebre, com qualsevol realitat cultural, està en constant evolució. Sempre que s’ha representat el naixement de Jesús s’ha fet incorporant els estils, les tècniques, i també les preocupacions de l’època. Crec que és bo que el pessebre incorpori llenguatges plàstics actuals, que incorpori també preocupacions i neguits de la nostra societat. Fer això és, en el fons, la manera més tradicional de fer el pessebre. D'altra banda, si només donem validesa a una tipologia de pessebre, estem empobrint aquesta tradició tan arrelada, i podem convertir el pessebre en una peça de museu. Per això celebro que en indrets públics, com la Plaça de Sant Jaume, es doni l’oportunitat d’explorar noves formes de presentar el pessebre. 

Que l'arquebisbe de Barcelona demani un pessebre que s'entengui, precisament aquest any, desestima l'oportunitat que ofereix el pessebre per dialogar sobre els seus personatges. El muntatge de  Sebastià Brossa convida al joc d'endevinar i dona la possibilitat de parlar sobre els personatges i els seus atributs. Les actituds conservadores, que no admeten explorar nous camins expressius, no fan mes que empobrir-nos com a societat. A Paris, per exemple, hi ha dues grans esglésies (La Madeleine i Saint Eustache) que cada any aposten decididament per artistes que fan el pessebre amb llenguatges artístics contemporanis. La iniciativa surt de les mateixes parròquies, i les propostes -que tampoc agraden a tothom- són presentades com a veritables obres d'art a l'interior de les respectives esglésies. No cal dir que el nivell cultural i artístic dels francesos és molt superior al nostre. 

D'ençà del pessebre del 2004 fet pels alumnes de l'Escola Massana que tantes crítiques desapiadades va tenir hi ha hagut una evolució que va culminar amb el pessebre dels terrats de l'any 2013, dissenyat per Jordi Pallí, que tan bona acceptació va tenir. Dos pessebres conceptualment molt semblants en nou anys de diferència tenen una acceptació radicalment diferent. Això vol dir que hem evolucionat, que hem incorporat noves formes expressives en el nostre imaginari pessebrístic. Estic convençut que això també influeix en algunes famílies que fan el pessebre i en alguns pessebristes de les associacions que proven noves formes de fer el pessebre.

L'any 2016 un pessebre molt conceptual, i poc amable per entrar-hi a comprendre'l, va tornar a engegar el que, si no es trunca, pot ser un nou cicle d'acceptació de propostes conceptuals aplicades al pessebre. Les mateixes persones que l'any 2004 van criticar de forma ferotge el pessebre dels nois i noies de La Massana, l'any de les bombolles enyoraven el "butanero"que tan va ser criticat. 

L'art, la societat, i també el pessebrisme, evolucionen gràcies a petits trencaments incompresos en el seu moment. Sant Francesc, per celebrar la missa del gall fora de l'església amb una representació vivent del pessebre com a escenari, va haver de demanar permís al Papa, i ben segur que deuria ser molt criticat. Quan al 1912 Antoni Moliné va popularitzar el pessebre construït amb guix, també va trencar amb la tradició i va ser poc comprès per alguns dels seus col·legues.

Barcelona s'ha caracteritzat per fer apostes innovadores en molts àmbits. És un dels trets d'identitat de la ciutat. Això d'entrada té un cost en l'opinió pública (recordem, per exemple, les crítiques que va rebre el Cobi de les les olimpiades) però marca un estil, una aposta per la creativitat, per fer avançar la cultura. Que hi hagi pessebres innovadors i trencadors a la plaça de Sant Jaume, per a mi és un tresor. Els pessebres clàssics ja tenen el seu espai a les associacions i als museus.