11 de febrer del 2017

Pessebres surrealistes

 




Miro un quadre de René Magritte. Hi veig un paraigua. Es tracta d’un paraigua molt ben pintat, ben realista: no em cal gens d’imaginació per reconèixer que és un paraigua. També hi veig un got de vidre; com el paraigua, està molt ben pintat, és d’un estil ben realista. Però la suma del paraigua i el got, tan reals, fa una imatge irreal. És clar: Magritte era un pintor surrealista!

Durant les passades festes de Nadal vaig visitar diverses exposicions de pessebres. Us descric un dels molts diorames que hi vaig veure. És el carrer d’un poble; un poble que podria ser del Pirineu català; està reproduït amb un gran realisme; està nevat: quasi notes el fred només de mirar-lo. De tan real i tan ben fet, sembla ben bé una fotografia. Al mig del carrer unes figures de pessebre: sant Josep i la Marededéu, vestits a l’hebraica, demanen hostatge a l’hostaler; l’hostaler porta turbant i sandàlies. Són unes figures molt reals, molt ben fetes (són dels Castells, no cal dir res més!). Però m’adono que la suma del poble català (realista) i les figures hebraiques (realistes) em fan una imatge impossible, és una imatge irreal. Sóc davant d’un pessebre surrealista?

Ja fa molts anys que Josep M. Garrut, en el seu seu llibre Viatge a l’entorn del meu pessebre (Barcelona, 1957), lamentava que el pessebrisme encara no havia trobat el seu Joan Miró. Segurament encara no l'ha trobat. Del que podem estar segurs, això sí, és que, si no tenim cap Miró pessebrista, sí que almenys tenim més d'un Dalí!