1 de gener de 2017

L'escàndol de la castanyera

(Reprodueixo l'article que vaig escriure per la revista de la Fira de Santa Llúcia de Barcelona d'aquest Nadal).

Castanyera dels germans Vidal.
Col·lecció de l'Associació de Pessebristes de Mataró.
Fotografia: Jordi Montlló
No ens enganyem: quan parlem d’innovar en el món de la tradició poc o molt ens trobem amb una certa oposició. Hi ha una tendència a pensar la tradició com quelcom immutable quan, de fet, les úniques tradicions que no canvien són aquelles que han desaparegut.

Les figures de pessebre no són alienes a aquesta tensió tradició-innovació. Això s’ha vist els darrers anys amb l’aparició de nous models de la figura del caganer. Sempre havíem vist el caganer guarnit amb la típica barretina. Ara, no només representa oficis diversos, sinó que retrata a personatges famosos dels nostres dies, des de polítics a esportistes, arribant fins a tot a personatges de ficció.

Paral·lelament a l’èxit d’aquestes noves figures han aparegut veus crítiques: «Això no és tradicional», ens diuen. O bé: «Això no té res a veure amb la tradició!». I encara:» «Quina relació té això amb el pessebre?». Però la paradoxa rau en què aquesta afirmacions formen part, també, de la tradició.

L’any 1946 Joan Amades publicava la primera edició del seu llibre El pessebre. En aquest llibre el gran folklorista barceloní afirmava, literalment, que la introducció de la figura de la castanyera en el pessebre constituïa un esnobisme. Quan Amades escrivia això, ja feia prop de 100 anys que els artesans de la fira de santa Llúcia feien castanyeres.

El propi Amades explica que, durant el segle XIX, molts figuristes van crear noves figures amb el desig de vendre més. Fruit d’aquest afany de novetat va aparèixer la castanyera, però també altres figures avui desaparegudes com ara el sereno, el guàrdia municipal, els qui anaven a adorar amb velocípede i fins i tot el venedor de pólvores mata-rates. I en els pessebres hi van aparèixer personatges com ara el general Prim dalt de cavall o un sant Josep amb unes patilles com les de Rius i Taulet.

Si en el futur veiem aparèixer noves figures de pessebre, podrem opinar si ens agraden o no («sobre gustos no ho ha res escrit», diuen), però el que no podrem dir mai és que no formen part de la tradició.

O, com deia Eugeni d’Ors, «el que no és tradició és plagi».