10 d’agost del 2013

El pessebre: les figures

Us reprodueixo un article de J.M. BALLARÍN publicat al diari AVUI el gener de 1978.

En el principi, abans de començar el pessebre, hom treu gairebé d'instint les figures de la caixa. Són al fons de I'armari des de la candelera passada. Sant Josep té una mà escapçada no sé pas com, tots tenim un sant Josep escantellat-, al bou li manca una banya, la mula te una orella penjant. La Mare de Déu, sencera, abrigalla el nen Jesús.
En el principi.
No seria possible de començar el pessebre sense veure les figures.
Sant Josep no és mai gaire sencer perquè n'hem de prendre mida per fer la cova. I no ens sortiria una sola muntanya si no penséssim en els pastors. I no faríem un sol camí si no penséssim en els Reis. I no faríem pessebre si no penséssim en el Nen. El Nen és el mòdul que diuen els mestres d'obres.
Ben pensat, hi ha algú més que ens fa fer el pessebre: els nens. Un pessebre es una mena de diàleg en el qual els grans parlem amb els nens, els nens parlen amb el Nen, el nen parla amb el bou. l a I'inrevés a través del Nen i dels nens sentim rondinar el bou.
Però en el principi, en el principi del pessebre és el Nen.
I en el principi del món és Jesucrist.
Tornem al Gènesi. Deu feia el món i veia que era bo no sols perquè era ben fet i bell sinó també perquè era fet a mida dels homes. Déu abans d'engegar la feina ja s'havia començat a mirar les eternes butxaques on dormien les figures del seu pessebre. Capellans amb paraigües vermell o amb texans, la dona que renta, la vella que fila, els pastors.
Sant Josep i santa Maria. I caganers, molts caganers.
Però totes les figures, ja a les butxaques de Deu, són fetes a la mida del Nen. El món és un pessebre perquè Déu, des del principi, va pensar en Nadal. Va pensar en Nadal abans de tot.
Tam en un Nadal de nens. Encara que avui no s'ho vulguin creure, la daurada i esplèndida edat de la infantesa necessita el Nen. I mai no entendrem tan bé u com I'enteníem llavors. Només els infants saben de debò què és el Gènesi. I com acaba I'Apocalipsi.
Pensant, doncs, en la canalla Déu es va posar a remenar rocs i molsa. O si voleu, galàxies, que a Ell no li ve d'una estrella.
Però al sisè dia es parà. Havia arribat l'hora de la vella i els caganers, estranyes figures que li poden fer malbé el pessebre. Fetes a semblança d'EII tindran una mica de la seva força creadora. Però podran esbullar qualsevol camí. Podran dir que no, podran girar-se d'esquena.
No sabrem mai com va anar allò de la poma i el serpent. Però tampoc no és tan difícil de trobar-ne el sentit. Vet ací el diàleg:
Home, som amics, puges tu o baixo jo?
-Déu dels cels, no m'amoïneu, que ja me la campo.
-Home, jo volia donar-te un món de cançons. Tu has triat un món de perdurables caganers. Però, encara que no vulguis, baixo.
I va baixar. Déu no podia deixar buida la cova del pessebre. No podia deixar sense sentit i sense mesura el que havia fet. Sobretot no podia deixar els nens sense Nen.
Els nens i el Nen encara són la mesura.
És clar que la teologia diu que la mesura és el Crist pasqual, mort i ressuscitat. Però la glòria només seria un núvol de teologia sense la tendresa del goig d'un infant. La tendresa és I'única veritable mesura del món.
Encara ho és avui. Mai com avui no rodegem els infants de testes estovades, però mai com avui no havia existit un n tan separat dels infants, sense carrers on jugar. No és estrany que el món hagi perdut la mida de I'lnfant, si no té la dels altres infants.
Però alguna cosa no mor. I abans de menjar les arengades de la resurrecció, tastem el torrons de Nadal, sentim Ia molsa feta coixí d'un Nen.
Déu s'havia de fer nen. No n'hi havia prou que es fes home. En el fons de la seva infinitud no és més que un infant com el de Nadal.
Per això el món li ha sortit com un pessebre.
Amb un Nen a la cova.

8 d’agost del 2013

El pessebre: la creació

Us reprodueixo un article de J.M. BALLARÍN publicat al diai AVUI el gener de 1978.

En el principi només hi havia un desori de molsa i rocs amuntegats.
Passades festes, el pessebre envelleix. S'han acabat els torrons, i només queda potser una vella tonada caragolada a I'orella. El pessebre envelleix, es queda més sol, es va fent familiar, com si tot I'any fos en aquell racó. Ara és I'hora d'anar-se'l mirant com si el tornéssim a fer.
En el principi només hi havia un desori de molsa I rocs amuntegats, una mica de paper de plata, uns palets, mitja galleda de sorra, mitja galleda de terra, algunes mates collides al bosc. I un paper blau amb nuvolets.
Però I'esperit planava damunt de tot. Era I'esperit de Déu, hi havia I'esperit dels anys, I'esperit de Greccio i d'Assís, I'esperit dels records de la pròpia infantesa, marcada pels pessebres.
A poc a poc es destriaran les piles.
El paper blau es va desenrotllar i va quedar clavat a la paret. A terra quedaren els rocs coberts de molsa, i el paper de plata feia d'aigua.
Entre els rocs la molsa feia bardisses, la farigola feia oliveres, uns brins de fenàs feien canyars.
El paper de plata fou retallat en estrelles. Una d'elles mes grossa, amb una bona cua per a guiar els Reis. Una mica de llenca argentada fou la lluna de Nadal.
No ho són, però t'imagines les aigües de paper de plata plenes de barbs. No ho són, però sembla que el cel de paper sigui traspassat d'ocells.
Al fons del pessebre, les mongetes seques fan el ramat de xais. A primer terme, la gallina ajoca els pollets, prop d'una cabra.
Al sisè dia, les figures corren pels camins de molsa. Allà al fons, vénen els Reis.
Ja està. Ja podem reposar el setè dia. El setè dia es Nadal.
I ara tornem enrera: «En el principi Déu creà el cel i la terra».
Així comença el Gènesi, la creació del món. Després vénen les crítiques, i cada paraula és passada pel sedàs. Fins allò que "l'esperit de Déu planava damunt de les aigües» sembla que podria dir, que diguéssim: «un vent molt fort ho esventava tot». Vés a saber.
Però, això rai, el mal són les interpretacions. Fa segles, si algú explicava I'origen del món sense fer cas del Gènesi, era anatema. Després vingué la composició, i deien que els sis dies eren sis períodes.
Després vingué allò del mico i les nebuloses originàries, i anatema qui s'empassi els catúfols del Gènesi.
El Gènesi ha quedat com un conte ingenu, explicat en un idioma llunyà, que nomes entenen quatre especialistes. I més val no amoïnar-s'hi.
No pot ser que Deu no es faci entendre, avui que ens sembla entendre-ho tot. El Gènesi ha de dur alguna veritat, molt més fonda que un llibre científic. Una veritat de Déu.
La pot entendre qualsevol que hagi fet un pessebre. El Gènesi no és un tractat científic, tampoc no és una reflexió filosòfica, tampoc no és un conte fals. És un pare que explica als fills com va fer el pessebre del món.
Com qui fa el pessebre, Déu va destriar les piles. Les de llum a una banda, les de tenebra a I'altra. Després va desplegar els cels. I així va seguir.
Si voleu, potser no va ser ben bé així, encara que s'hi deu assemblar, perquè per a Déu, una galàxia és com una mica de molsa per a nosaltres.
Deixem-ho. El Gènesi es el primer evangeli.
La joiosa nova que Déu ha fet el món amb amor, amb una mena d'il·lusió infantívola.
Amb aquella guspira d'infantesa retrobada que té un pare quan pensa en els fills.
I el va fer ben fet, perquè Déu és un bon paleta. I el va fer bell, perquè Déu és un bon poeta, i no en té prou que I'aigua sigui útil, sinó que, a més, la fa clara i casta. Per a Déu, el foc no és sols una combinació química, és quelcom fort i noble. I així tot.
Fins al sisè dia. Aquest dia Déu va posar figures al Pessebre. Però aquesta ja es una altra història.
Per avui, acabo.
Ja és prou saber que Déu és pessebrista.