20 d’octubre de 2012

La función e importancia de las figuras en el pesebre


No sé si los seguidores de este blog siguen también las peripecias del Foro de Belenismo. Con mi inimitable habilidad para pisar todos los charcos (y quedarme empapado), me he lanzado de cabeza a criticar la exposición del Congreso de Valencia, que fue un "mayopolio" absurdo, con casi la totalidad de las presentaciones de belenes (en diorama, abiertos, en cuadro)  ABARROTADAS de figuras de Mayo, lo que desmerecía y devaluaba totalmente la exposición y pienso que si hubiera existido un coordinador (¿se dice "comisario" para las exposiciones?) podría haberse evitado, aunque fuera en parte. 

http://foro.belenismo.net/forums/thread-view.asp?tid=23506&posts=22#M367836

Me preguntaréis ¿para qué te metes, Hernán, en el tema de los Congresos, si ya sabes perfectamente que están fuera de tu ámbito y pertenecen al insondable e inefable mundo del "belenismo de acreditación", al que nunca pertenecerás?. Y os contesto, porque ponen "belenístico" y eso hace que me interese y que me desplace cada año un porrón de km y me lleve unos disgustos que no veas.

Pero lo que en realidad me disgusta es que las interpelaciones "ad hominem" y la imposibilidad fáctica de hacer una crítica belenística serena (y digo "crítica" en el sentido de análisis y no de "criticar") nos impide profundizar en el fondo del asunto, que es determinar cuál es el papel y la importancia de las figuras dentro del pesebre, si son más importantes que las construcciones, si lo son menos o si unas son tanto como las otras. Yo creo que los belenistas, las asociaciones, el foro y las revistas tipo "Taller de Belén", gentes todas ellas de acción, se decantan por las construcciones y sus problemas técnicos. En esa anécdota que yo siempre explico, Ignasi Carbonell me dijo un día: "La APB es una asociación de dioramistas, no de belenistas" Y tiene toda la razón del mundo. 

Un debate sobre esta cuestión sí que habría sido una ponencia entretenida en el Simposium de Sitges, en vez del camino que lleva a Belén, porrompompom...

Claro, yo soy básicamente coleccionista de figuras y no soy imparcial. Supongo que la respuesta "políticamente correcta" sería decir que ambas partes son igual de importantes, pero no lo creo. Yo creo que las figuras son infinitamente más importantes que el entorno. Hay muchas razones, la primera de las cuales es que el belén representa una historia protagonizada por PERSONAS y no por paisajes, y que un belén se hace con figuras y un poco de musgo, serrín, o lo que quieras, lo único que no puede faltar son las figuras. Luego vendría la permanencia sobre lo transitorio (las figuras se quedan, los belenes se desmontan, aunque dejo para mejor ocasión la moda actual de "Diorams Are Forever" que me resulta fastidioso), el valor artístico y material, etc...

Pero en realidad, me quedo con la importancia de las figuras para la permanencia futura del arte pesebrístico y como vehículo de los nuevos lenguajes. Todo ello ya lo he apuntado antes y solamente he de rehacer un poco el argumento: yo creo que el pesebre es una NARRACIÓN plástica, y el teatro nos demuestra que lo importante en la narración, en la representación, son los actores. Como he dicho antes, coges los actores (es decir, las figuras), las colocas en cualquier escenario (suntuoso, con decorados, minimalista, povero) y ya pueden empezar a explicarte algo. Lo importante es la narración, el sentido de la narración quedará afectado y matizado por lo que la acompaña, pero lo fundamental son los actores. Las figuras.

Eso lo pasamos a los nuevos lenguajes. En mi interpretación del término, los "nuevos lenguajes" no solamente son una nueva forma de presentar el pesebre, sino inventar formas de expresión que se adapten a la vida moderna. 

Realmente es casi imposible que en las casas modernas se pueda montar un gran belén o diorama, expropiando una parte importante de una habitación y llenándola de yeso, tableros, musgo, porex, etc. Quizás el desempleo ayude a los aficionados a tener un tiempo que antes no tenían, pero difícilmente podrán hacer grandes desembolsos en comprar materiales para el belén, y difícilmente podrá comprometerse a los niños, acostumbrados a resultados inmediatos, a planificar y montar un belén. 

Los pesebres familares actuales exigen el uso de elementos adquiridos en el comercio y/o prefabricados. Vamos, por definición, las figuras de belén son eso. Pero además, los nuevos lenguajes conllevan siempre (o casi siempre) una simplificación estilística que prima la narración (o el mensaje, si se quiere decir de otra manera) sobre el paisaje. Es decir, que se da más importancia a los protagonistas de la acción que a los accesorios.  

Con eso las figuras quedan primadas sobre el paisaje, pero a su vez, exige un nuevo tipo de figuras. Es difícil entender los nuevos lenguajes con las figuras comerciales de molde de siempre. Al centrarse el belén sobre los actores, éstos han de ajustarse mucho mejor al mensaje. El belén ya no ha de ceñirse a la definición de Amades (tridimensional, panorámico, con figuras móviles, desmontable al final de su función) sino que puede moverse en muchos otros ámbitos (esperemos que hasta la "realidad virtual") y las figuras ya no han de ser como siempre. Las figuras comerciales pierden papel frente a las figuras creadas por el belenista, que las ha podido modelar, recortar, fotografiar, pintar... o alterar las figuras comerciales disponibles. Claro que pueden adquirirse figuras hechas "ad hoc" por los artistas (cuestión de presupuesto) pero siempre primando la originalidad y la especifidad de la figura para la función que está pensada. La gran ventaja de que el belenista invierta más tiempo en crear figuras que en crear construcciones es que el modelado de figuras ocupa mucho menos espacio y sus resultados son más inmediatos (lo que es ideal para atraer a los niños). 

Por otra parte, las figuras comerciales "low cost" de plástico u otros materiales permiten la creación de belenes interactivos, en que los espectadores sitúen las figuras a su gusto, y en especial, la actuación sin restricciones de los niños (protagonistas a mi entender de la Navidad y del belén).

La visión “dioramista” (primar el paisaje por encima de la narración) convierte al constructor como el protagonista del belén y deja su mensaje en segundo plano. La construcción del belén se complica, se dificulta y se llena de desafíos técnicos (siempre el más difícil todavía) para evidenciar la calidad del constructor. Se convierte, por tanto, en un arte elitista y exclusivo, al alcance de pocos, y convierte a los que no son iniciados en mero espectadores, sin poder participar de la experiencia, ni cuando contemplan el belén, ni en su casa, ya que nunca podrán hacer trabajos de esa calidad. Las Asociaciones se elitizan e imponen ese punto de vista. El belén deja de ser un arte casero, familiar, en el que las familias desenvuelven amorosamente las figuras “de siempre” para colocarlas encima del aparador del comedor, para ser un galimatías de puntos de fuga, perspectivas y cortadoras de hilo de nycron. Yo, en particular, prefiero volver a lo básico.   

 (Todo esto que he explicado, un poco más desarrollado, con una presentación powerpoint y un pequeño debate posterior da para una ponencia pesebrista actual, interesante y polémica, de un par de horitas. No es tan difícil hacer algo de "teoría pesebrística", que lo sepan los Congresos y los Simposiums)

15 comentaris:

Galderich ha dit...

M'entusiasma el teu entusiasma! Jo també em bellugo pel món de les figures perquè crec que el pessebre és efímer i cada any és diferent com cada any ho és.

Una reflexió que comparteixo molt però crec que per tal de provocar, com toca, has deixat els diorames una mica per terra. Tenen el seu mèrit no tant per la tècnica sinó també per una concepció del món del pessebre diferent del familiar que és el que a mi m'agrada. Totes dues opcions són vàlides i ambdues tenen el seu missatge.

Antoni Dorda i Ventura ha dit...

El diorama és per si mateix una representació plàstica molt meritòria, sovint propera a l'obra d'art. El què em costa és veure diorames meravellosos, on una vegada l'autor ha acabat la seva obra, i l'admira, no acaba de completar-la amb la mateixa cura. És a dir, hi posa figures que no hi estan a l'alçada, o bé amb figures plenes de pols, o amb un Sant Josep repenjat a un bastó... sense bastó. Alguns pessebristes prioritzen la seva creació, per davant les figures que no han fet ells. Costa d'entendre que si tens bon molt gust en fer el diorama, aquest s'espatlli a última hora per no haver escollit bé les figures, o fer-ho sense la mateixa visió plàstica i artística.

Hernan DE RIVERA TORRAS ha dit...

Ya hablaré del diorama, que me parece un enorme monumento histórico y artístico que debe preservarse. Lo de los "diorams are forever" se refiere al plazo de duración del diorama, de cada uno de ellos en sí mismos. Llevo unos diez años en el belenismo "organizado" y veo en las exposiciones belenísticas unos dioramas que me saludan como viejos amigos. Ya hablaremos del asunto.

Jordi Montlló ha dit...

Apostatar dels diorames com a única o màxima representació del pessebrisme per donar-li aquest paper a les figures és caure en el mateix error. Tots els reduccionismes minven la capacitat creativa i de pensament. Si afirmem que el pessebre és una manifestació artística és evident que la definició d'Amades no ens serveix. hem de ser més oberts i donar cabuda al màxim de manifestacions possibles. És evident que poden haver-hi pessebres sense figures, l'Hernan n'ha vist, no ho pot ignorar. A més, què entenem per figures? El pessebre de la Creu Roja a Igualada (?) eren figures? Si no evolucionem tots passarà com la revolta d'esclaus de l'Espartaco que la historiografia marxista diu que va ser una revolució quan l'únic que volia era mantenir el sistema canviant el paper dels actors.

Antoni Dorda i Ventura ha dit...

No hem refereixo això, sinó al fet puntual d'alguns pessebristes -pocs- que no acaben la seva gran obra, que és el moment de posar les figures, amb la mateixa traça.
Jo he vist un pessebre de plastilina, amb figures fetes amb cartrons de paper higiènic, que m'ha emocionat. L'extensió del fet pessebrista no es limita ni als diorames, ni a les figures, ni a tantes altres coses, sinó a tot plegat i a una mirada oberta com un gran angulkar i sobretot tolerant.
N'estic segur, que algún il.luminat, en veure una Marededéu de cartró de paper higiènic s'ofendria.

Hernan DE RIVERA TORRAS ha dit...

No apostato del diorama, i si ho he fet, els dubtosos resultats técnics i artístics dels pessebres oberts que vaig veure recentment m'ha fet "desapostatar". En tot cas, no em passo a la idolatria de les figures, crec que no m'he explicat, lo que vull dir es que el pessebre es una narració sobre persones i les conclusions i el missatge son de contingut humà, no geológic ni arquitectónic. Per aço, el pessebre modern ha de fer enfasi sobre els protagonistes, l'acció i el missatge, mes que sobre l'envoltori. ¿Com han de ser les figures? De fang... dibuixades amb tiça... fotografies retallades... crec que tú, Moltó, vas ser qui va fer un pessebre de "nous llenguatges" a Castellar amb unes sil.luetes negres de la calvacada de Reis i el pessebre de la parróquia de Santa Dorotea (de un altre bouimulaire) està fet amb figures totalment abstractes. No puc concebre un pessebre sense figures humanes, excepte si la absencia es el missatge (un pessebre a Auschwit amb la menjadora sense nen i amb ells llençosl per terra, la cova buida, les ofrenes pel terra, títol "arbeit macht frei" ) De fet, el pessebre que més m'agradaria fer en aquest moment es audiovisual, un collage de fotos, filmacions, música.. i passarlo al meu despatx per Nadal. Canviam "figures" per "persones" i tenim lo que considero important al pessebre.

Apart de tot això, el meu comentari ve desde la me estupefacció devant la supèrbia dels "maquetistes" del foro que posen molt per sobre del valor de les figues les seves creacions. I com en galderich jo crec que el pessebre (diguem el familiar) ha de ser efímer gairebé per natura i "ancorar" la memòria de la familia sobre les velles figures.

Veieu com surt un fil de discussió molt atractiu? No em puc creure que no es pugui inquibir un bon debat técnic o científic dins dels dies de un congrés.

Galderich ha dit...

Hernán, m'agraden les polèmiques i sobretot si són positives com les que tu propostes. Tothom sap el que vols dir, el que passa que tothom ha anat matissant les paraules però tothom et coneix i tothom coneix els dioramistes.
Endavant amb el replantejament del pessebrisme aquest 150è aniversari de l'Associació tant sigui a dintre com a fora del Simposi! I si cal quedem un dia per sopar a un lloc ben baratet per discutir sobre el tema. No cal que siguin les dates de Sitges per contraprogramar...

Albert Dresaire Gaudí ha dit...

Ep! Si es tracta de fer un sopar jo m'hi apunto!!!

Aquest any torno a fer un pessebre a la Presó (local social de l'Associació de Pessebristes de Mataró) i, tot i que no s'assemblarà de res al que vaig fer el passat Nadal, hi tindrà com a mínim dues característiques en comú: que les meves filles col·laboren en la seva construcció, i que totes les figures seran de la meva col·lecció.

Fa un temps vaig decidir que les figures que col·lecciono han de ser per "lluir-les", i el millor lloc per fer-ho és un pessebre en un espai públic! Per tant, ja us aviso que el pessebre no serà res de l'altre món, però espero que us ho passeu bé mirant-lo (tant com jo fent-lo).

Antoni Dorda i Ventura ha dit...

Albert, Les meves filles, quan tot just aixecaven el cul de terre m'ajudaven a fer el pessebre, i sempre, sempre el varem fer i el fem, amb figures de Castells de motllo, o de l'Alina de palillo. I ho dic com a col.leccionista de figures. Primer: una figura és figura de pessebre quan s'ha lluït al pessebre i Segon: és fonamental que el pessebre de les cases on hi hagi nens no sigui una cosa morta, les figures s'han de posar i fins i tot moure... mai, i la meva filla gran ja en té 19, s'ha trencat cap figura als pessebres de casa,i de fet no passaria res, i us asseguro que sovint semblava que el pessebre tingués vida pròpia.


Hernan DE RIVERA TORRAS ha dit...

Toni, jo sempre dic que les figures noves han de passar, encara que només sigui una vegada, per un pessebre, que "facin la mili". M'hi apunto al dinar sempre que tinguem una bona sobretaula i que no hagi de marxar tothom a les acaballes dels postres....

Antoni Dorda i Ventura ha dit...

Hernan, els teus pessebres, més que fer la mili, son un passeig militar, hi trobes de tot, variat i en quantitat i qualitat, i com he dit abans, el més important és que és un pessebre "viu" i el comparteixes.

Quedem per dinar quan vulgueu

Hernan DE RIVERA TORRAS ha dit...

Jo diria que massa quantitat, critico als de València i jo poso tota una manifestació.. però es que, per exemple, l'any passat hi tenia totes les figures noves d'en Pruna/Carratalà., com no posar-les? A mí tb m'agrada molt lluir les figures i inclús m'havia ofert a deixar-les per "vestir" pessebres de la APB... afortunadament, va ser una altra proposta que no em va ser acceptada... bufffff... seré pardillu....

Hernan DE RIVERA TORRAS ha dit...

A qui no convidem es a l'Enric, que ja es veu que no se nos ajunta XD...

Galderich ha dit...

L'Enric està fent el seu màster i quan aterri al món real i vegi aquest apunt amb els seus comentaris o es tornarà eufòric o depressiu... no hi haurà terme mig!

Enric Benavent ha dit...

He anat seguint amb interés aquest fil. Certament és una demostració de que el pessebrisme té molts temes interessants per ser reflexionats i analitzats. Ara bé una anàlisi profunda sobre el pessebrisme ens interessa a una gran minoria de pessebristes. I no és un retrret. Sempre he defensat que el pessebrisme és un món, i hi cap tothom des dels que col.leccionesn figures fins als que es preocupen exclusivament per fer un bon paisatge (la gran majoria dels meus companys pessebristes de Castellar estan en aquesta línia, per exemple).
Jo estic d'acord amb la major part dels plantejamnets de l'Hernan. El pessebre ha de poder explicar una història, jo crec que una història encarnada no esclerotitzada, i un excès de zel pel pasiatge genera pessebres freds, sense ànima.
El tema dels congressos crec que parteix d'un engany, no són tals congressos, en el sentit acadèmic o científic de la paraula. Qui els organitza normalment no té ni capacitat ni formació ni sensibilitat científica i el públic que assisteix normalment tampoc. Sovint son espais de lleure personal o amb la paella amb l'excusa del pessebrisme. Són més aviat trobades (així ho diem a Catalunya)per mirar-se el melic i per que alguns puguin lluir el tipo, fer la foto, pavonejar etc... No m'atabalairia més del compte només per com els diners públics es poden anar escapant en aquestes coses... però fins i tot això és pessebrisme.... aquests espais de trobada també tenen la seva funció.

No estaria gens malament generar algun espai de reflexió i d'anàlisi sobre pessebrisme. Jo m'hi apunto.