22 de març del 2012

Sobre l'ajornament de l'Epifania a la vila palestina de Betlem

El nostre amic Jacint Creus ens fa arribar aquest escrit.


No sé si Aquell que em va modelar l’ésser / m’ha parat casa en el Cel o a l’Infern espantós; / però una menja discreta, un bon vi i l’estimada, en el verd talús d’una plana, / això és una fortuna... Guarda’t pla bé el Cel en què confies. Són paraules d’un gran poeta, el persa ‘Umar Khayyãm. Dedicat tota la vida a la Matemàtica i a l’Astronomia, aquest savi del segle XIè condensava pensament i sentiment en el metre concís d’unes quartetes, les Rubã’ïyyat. Cada quarteta és exponent d’un diàleg - una dialèctica-  bastit entre el desig i la realitat, el món somiat i el que hem de viure; i també transgredeix la norma establerta amb una solució tolerant i bonhomiosa: com en aquesta amb què he encapçalat el text, on contrasta el Cel anhelat amb una forma de vida que l’autor ens presenta com una plenitud: una menja discreta, un bon vi i l’estimada, en el verd talús d’una plana. N’hi ha prou? Guarda’t pla bé el Cel en què confies, conclou.

No en sóc cap expert, ni ho pretenc. Però em fa l’efecte que, al llarg de la Història de l’Art, els autors que engresquen són aquells que han sabut expressar les dialèctiques més pregones. Khayyãm escrivia els seus versos en moments d’una exaltació religiosa que ofegava el viure, quan a la seva mateixa ciutat de Nishapur naixia la secta dels «haixixim», els assassins que feien bandera de la intolerància. I tinc la convicció que un dels grans fracassos del pessebrisme de les darreres dècades no té tant a veure amb l’afortunada laïcitat dels nostres temps; sinó en la seva pròpia momificació, la conversió de la representació pessebrística en el reflex d’un ideal de país poc compartit: un paisatge encisador (pairal?) on no passa res que ens pugui interessar, on totes les referències són d’un passat idealitzat en una boira sense conflictes, i on una menja discreta, un bon vi i l’estimada no representen cap fortuna. El pessebre de la revista blanca.

Representar un país. M’adono que cadascú ha de representar «el país que vol fer seu» i que això només pot ser plural. I perquè aquesta pluralitat és exigible, celebro creacions com l’«Epifania ajornada», de Jordi Montlló: no pas perquè denuncia una situació injusta, una impunitat moral, allà on l’evocació de l’ideal de Khayyãm fóra cinisme; sinó perquè retorna a l’art pessebrístic aquella dialèctica que li és original. Si qualsevol Epifania és manifestació, el pessebre també. I la recontextualització d’aquest que comento porta a una sobrietat concisa com els versos d’aquell savi oriental que era astrònom, en contrast amb el tractament d’un tema que en el pessebrisme nostrat sol comportar desmesura.  

Tanmateix, la creació de Montlló necessita la Paraula. Igualment concisa, «Epifania ajornada» condensa en dos simples mots la ràbia, la denúncia, l’astorament, potser l’esperança, i tot aquell conjunt de pensaments i de sentiments que caracteritzen la poesia. Som lluny de la narrativitat, que en tot cas podria venir donada per la recreació icònica, però aquesta també és austera. Magnífic. Redueix un pessebre a una idea, i l’expressa amb recursos semblants en la imatge representada i en la paraula justa. Dialoga amb la realitat tant com se n’allunya. És modern, es diu poesia visual i es guarda pla bé el Cel en què confia.


Jacint Creus
Associació Boira i Argila


2 comentaris:

Galderich ha dit...

Realment és una molt bona obra pessebrística. Malgrat tot continuo dient que els enneurats amb els diorames són tant pessebristes com els altres i dignes de respecte. El problema són els compartiments tancats com els diorames...

Celebrem aquest pessebre més proper a la Poesia Visual combantiva

Jordi Montlló ha dit...

Benvolgut Jacint Creus,
soc l'autor del pessebre en qüestió. En primer lloc m'omple de satisfacció el vostre comentari, però no tinc el gust de coneixe'l. Se'ns dubte heu vist la fotografia en el meu bloc al qual us convido a participar: www.elpessebredelamula.blogspot
Els que pensem que el missatge de l'evangeli és intemporal i es pot llegir i interpretar des de la societat actual, també creiem que el llenguatge pessebrístic s'ha de reinterpretar, enriquint-lo, amb tècniques actuals.