30 de març del 2012

Crisi de lideratge

Se’n parla sovint de que estem vivint uns moments en que la crisi de lideratge és preocupant. Això es nota en tots els àmbits, des dels partits polítics fins a l’escala de veïns. Liderar un projecte, certament, demana esforç i compromís i deu ser per això que costa tant trobar líders.

El perill de la manca de bons líders és que es s’acabi pervertint la mateixa figura del líder, i aparegui la temptació per als que s’hi posen d’actuar des del despotisme il·lustrat (tot per al poble però sense el poble) o des del caciquisme (ús abusiu del poder), convertint els projectes que lideren en projectes al servei de les seves pròpies persones o necessitats. Fixeu-vos, sinó, en el que em va explicar un amic meu de la seva comunitat de veïns:

“Com acostuma a passar, ningú s’hi volia posar de president de la comunitat. Amb els anys, el que fa temps que ho porta, junt amb un amic seu dels baixos, resulta que ja li està bé continuar-ho fent i a les reunions ja van fent el possible per que no calgui fer cap relleu. A la resta, de moment això ja els va bé... mentre hi hagi algú que ho faci! Aquests dos ja fa una temporada que, pel mateix procediment van ocupar la presidència de l’Associació de Veïns, que porten conjuntament amb una colleta amb els que van a fer barbacoes, ara a casa de l’un ara a casa de l’altre. 

La comunitat de veïns fa temps que va a mínims i de fet només s’acaben solucionant amb celeritat els assumptes que d’alguna manera els afecten a ells. La presidència de l’Associació de Veïns sembla que no els deixa temps per a fer res més. A l’Associació de Veïns les coses no van pas millor. Des de que la porten ells ha anat desapareixent la xarxa associativa del barri, la comunicació entre les entitats... i en conseqüència la identitat comuna. Només tira endavant el que ve de gust als de la colla de la barcbacoa, que , això si, quan ve l’Alcalde no es mouen del seu costat per sortir a les fotos. Quan una entitat proposa alguna novetat és sistemàticament menyspreada en favor d’una pretesa essència del barri, d’un “sempre s’ha fet així”, i es posen tants pals a les rodes com convingui. Només els preocupa organitzar ells, a la seva manera, la gran festa de l’aniversari de l’Associació de Veïns, per poder figurar bé al costat de les autoritats. Les necessitats i les preocupacions dels veïns, de les entitats, dels comerços... els és ben igual. Ara, la gran preocupació és la convocatòria d’una celebració de no se sap ben bé quin aniversari dels moviments veïnals a Europa... viatges amunt i avall... i mentre tant les entitats i el teixit associatiu del barri, que cada vegada n’està més tip d’aquesta cançó, desatès i empobrint-se.

Fa uns dies a la comunitat de veïns, alguns que ja tenien la mosca darrera l’orella per algunes coses rares que havien vist, van descobrir que un d’ells aprofitava quan venia l’electricista per l’escala per fer-se arreglar coses de casa seva a costa de la comunitat, també era habitual que dels productes de neteja que es compraven per a ús comú, un d’ells n’utilitzava habitualment per a casa seva, fins algunes factures de coses que havia de pagar la comunitat els industrials tenien ordes de facturar-les a l’Associació de Veïns, en comptes de a la comunitat...

Els hem hagut de destituir dels seus càrrecs. Cada dia descobrim coses noves de com van arribar a prendre el pèl als veïns, molts diners no sabem on han anat a parar, material que era de la comunitat ha desaparegut. La seva resposta va ser d’allò més cínic: “millor, així tindrem més temps per a l’associació de veïns”. “

Doncs això és el que passa no només en altes instàncies de la nostra societat, sinó també a petita escala pot succeir. I seria lamentable que una cosa semblant també pogués passar en el món del pessebrisme català. Seria responsabilitat de tots evitar-ho.

28 de març del 2012

¡Hagamos el belén!

Aquest castís títol és el que porta el llibre que avui us presento. Em fa il.lusió portar aquest llibre ja que me'l va regalar un bon amic pessebrista i em consta que li feia tanta il.lusió a ell regalar-me'l com a mi rebre'l.

El va escriure José Valle Arribas, no diu enlloc l'any però pel que explica i com ho explica intueixo que ha de ser dels anys 50. És un dels llibres d'aquesta mena més clars i més senzills que conec. Uns dibuixos molt bonics, alguns en color completen aquesta acurada edició de J. Duran, de Barcelona.

Una de les coses que m'agrada és que parla de molts tipus diferent de pessebre, ja que com diu "el Nacimiento se ha representado en infinitud de formas y estilos". Pessebres de sobretaula, panoràmics, amb finestra, en caixa... fets de guix, de suro, de cartró... en fi, tots els estils i materials conviuen en aquest llibre. Cap és més important que un altre.

24 de març del 2012

Les figures del Pessebre - Joan Llongueras



Per casualitat he trobat aquest vídeo, si més no posem música a les figures i al blog.

La Fira de Santa Llúcia, objecte de recerca d’una tesi doctoral a la UB


La popular Fira de Santa Llúcia de Barcelona, documentada des de l’any 1786, tot i la seva rellevància, antiguitat, la seva singularitat i que es tracta d’un reflex que anticipa les festes de Nadal a casa nostra, no ha estat mai objecte de cap estudi que abasti tota la seva complexitat. Per aquest motiu he cregut oportú iniciar una recerca des d’una perspectiva històrica, però també i sobretot antropològica i inscriure-la com a tesi doctoral, dins el Programa de Doctorat d’Estudis Avançats en Antropologia Social de la Universitat de Barcelona; sota la direcció de la Dra. Josefina Roma i Riu.
Aquest projecte tirarà endavant gràcies al suport del Bou i la Mula, del Museu Etnològic de Barcelona i de l'entitat URSUS Natura, de tots vosaltres i espero que d'entitats i institucions vàries.
Tots aquells que considereu que podeu aportar informació, per insignificant que us pugui semblar (retalls de diari, fotografies, records, etc), no dubteu a fer-m’ho arribar a través del correu electrònic jmontllo@yahoo.es o del meu bloc pessebrístic http://www.elpessebredelamula.blogspot/

22 de març del 2012

Sobre l'ajornament de l'Epifania a la vila palestina de Betlem

El nostre amic Jacint Creus ens fa arribar aquest escrit.


No sé si Aquell que em va modelar l’ésser / m’ha parat casa en el Cel o a l’Infern espantós; / però una menja discreta, un bon vi i l’estimada, en el verd talús d’una plana, / això és una fortuna... Guarda’t pla bé el Cel en què confies. Són paraules d’un gran poeta, el persa ‘Umar Khayyãm. Dedicat tota la vida a la Matemàtica i a l’Astronomia, aquest savi del segle XIè condensava pensament i sentiment en el metre concís d’unes quartetes, les Rubã’ïyyat. Cada quarteta és exponent d’un diàleg - una dialèctica-  bastit entre el desig i la realitat, el món somiat i el que hem de viure; i també transgredeix la norma establerta amb una solució tolerant i bonhomiosa: com en aquesta amb què he encapçalat el text, on contrasta el Cel anhelat amb una forma de vida que l’autor ens presenta com una plenitud: una menja discreta, un bon vi i l’estimada, en el verd talús d’una plana. N’hi ha prou? Guarda’t pla bé el Cel en què confies, conclou.

No en sóc cap expert, ni ho pretenc. Però em fa l’efecte que, al llarg de la Història de l’Art, els autors que engresquen són aquells que han sabut expressar les dialèctiques més pregones. Khayyãm escrivia els seus versos en moments d’una exaltació religiosa que ofegava el viure, quan a la seva mateixa ciutat de Nishapur naixia la secta dels «haixixim», els assassins que feien bandera de la intolerància. I tinc la convicció que un dels grans fracassos del pessebrisme de les darreres dècades no té tant a veure amb l’afortunada laïcitat dels nostres temps; sinó en la seva pròpia momificació, la conversió de la representació pessebrística en el reflex d’un ideal de país poc compartit: un paisatge encisador (pairal?) on no passa res que ens pugui interessar, on totes les referències són d’un passat idealitzat en una boira sense conflictes, i on una menja discreta, un bon vi i l’estimada no representen cap fortuna. El pessebre de la revista blanca.

Representar un país. M’adono que cadascú ha de representar «el país que vol fer seu» i que això només pot ser plural. I perquè aquesta pluralitat és exigible, celebro creacions com l’«Epifania ajornada», de Jordi Montlló: no pas perquè denuncia una situació injusta, una impunitat moral, allà on l’evocació de l’ideal de Khayyãm fóra cinisme; sinó perquè retorna a l’art pessebrístic aquella dialèctica que li és original. Si qualsevol Epifania és manifestació, el pessebre també. I la recontextualització d’aquest que comento porta a una sobrietat concisa com els versos d’aquell savi oriental que era astrònom, en contrast amb el tractament d’un tema que en el pessebrisme nostrat sol comportar desmesura.  

Tanmateix, la creació de Montlló necessita la Paraula. Igualment concisa, «Epifania ajornada» condensa en dos simples mots la ràbia, la denúncia, l’astorament, potser l’esperança, i tot aquell conjunt de pensaments i de sentiments que caracteritzen la poesia. Som lluny de la narrativitat, que en tot cas podria venir donada per la recreació icònica, però aquesta també és austera. Magnífic. Redueix un pessebre a una idea, i l’expressa amb recursos semblants en la imatge representada i en la paraula justa. Dialoga amb la realitat tant com se n’allunya. És modern, es diu poesia visual i es guarda pla bé el Cel en què confia.


Jacint Creus
Associació Boira i Argila


20 de març del 2012

La Consol Mallofré i en Joan Amades

L'Associació Cultural Joan Amades ens informa de la conferència que Josep Cruanyes i Tor
farà aquest dijous 22 de març de 2012 a les 19:30 h. al Local Social de l’Associació Excursionista d'Etnografia i Folklore. Amades és l'autor d'El Pessebre (Barcelona, 1959), un dels llibres més importants que s'hagin editat mai sobre aquesta tradició.


Pessebre republicà

Del magnífic bloc sobre diversos temes culturals d'Enric H. March Bereshit 

  

Ens hem tornat tan esclaus de la imatge que ens hem oblidat del so. No em refereixo a la música, sinó a la veu. La gent continua escoltant la ràdio però, què en queda d'aquella veu que ho envaïa tot? Busquem imatges estàtiques i imatges en moviment però, i la veu? La recorda algú? I d'abans que s'enregistrés la imatge, què en queda de la veu dels espectacles radiats, dels serials? I el teatre enregistrat directament en disc en els escenaris? Algú visita les fonoteques? Hem oblidat que existeixen? O les fonoteques s'han oblidat de nosaltres. Amb la desaparició del vinil i dels antics discs de pissarra, una bona part de la música i dels enregistraments de veu en general han deixat de ser comercial i es perdrà en els arxius sonors.

Durant el primer terç del segle XX, i sobretot amb l'aparició de la ràdio, a més de música s'enregistraven escenes dramàtiques i còmiques, i fins i tot obres de teatre. L'arxiu que podeu escoltar a continuació, Nochebuena republicana, és una gravació de 1931, de l'escriptor i autor teatral de sainets i revista, Manuel Fernández Palomero (?-1949), interpretat per l'actor còmic Francisco Gallego Galleguito. Va ser enregistrat per Parlophon Electric, a Barcelona, el mateix any de la proclamació de la II República.

La narració escenifica un pessebre durant el primer Nadal democràtic "per la gràcia de Déu i d'Alcalá Zamora" on, en clau d'humor i no poca ironia, les figures han estat substituïdes per polítics, escriptors i personatges populars de l'època.