14 de febrer del 2012

El pessebre a Dialogal

Dialogal és una revista trimestral sobre religions i diàleg interreligiós, publicada conjuntament per l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós i l’empresa editorial El Ciervo 96. És la primera publicació d'aquestes característiques que s'edita al nostre país. Us convido a llegir-la. En el darrer número hi ha un interessantíssim article de Sàgar Malé sobre els pessebres de la religiosa carmelita Carme Montcerdà. Us el reprodueixo perquè val molt la pena.


Els pessebres de la germana Carmel
Sàgar Malé Verdaguer


Reina. Figura de Carme Montcerdà. Col·lecció
de l'Associació de Pessebristes de Mataró.
Fotografia: Jordi Montlló
Fa uns anys vaig anar al monestir de les carmelites descalces de Mataró per visitar la Carme Montcerdà Bas, una monja que fa figures del pessebre amb fang. Vaig iniciar amb la germana Carmel una llarga amistat personal, i vaig descobrir en ella una obertura mental que apostava pel diàleg entre religions i una curiositat assedegada pel coneixement de les cultures, molt allunyada de com la percepció popular imagina les monges de clausura. El seu misticisme l’aproximava a les emotives poesies de sant Joan de la Creu o santa Teresa de Jesús, origen de les carmelites. I vaig descobrir com la creació artesana de figures del pessebre (que havia après del religiós mallorquí Antoni Fontanet) pot estar en connexió amb aquesta cosmovisió i ser una activitat espiritual. És la mateixa actitud que té amb la seva altra expressió artística, la de tocar la cítara.


«Què practico cada dia? El més senzill del món. Cuinar, guarnir l’altar i l’església, tocar la cítara, fer fang, cantar la litúrgia, conviure amb unes germanes. Com diria santa Teresa, tot això va il·luminant les estances interiors, i es tracta d’anar obrint portes perquè els límits se’ls posa un mateix.»

La germana Carmel fa figures de fang d’una a una, sense pintar, directament sortides de la terra. Inventa noves figures, ja que la seva és una creació lliure, segons el que sent interiorment mentre modela: Josep i Maria poden estar acaronant-se, els reis poden ser reines, els pastors poden resar ajupits com ho fan els musulmans (mentre crea escolta música sufí) i pot incorporar noves figures com les prostitutes.

«El pessebre és una expressió de la meva espiritualitat. Jo sóc un tros de fang a les mans de Déu. En l’art de modelar voldria deixar fer més a Déu, no ser jo la protagonista. Quan estic treballant amb el fang passo moltes hores en silenci. No és un silenci buit. És pregària, forma part del silenci que envolta la Paraula en la litúrgia, les laudes, les vespres, les completes… 


»El fang és molt fràgil i quan he acabat una figura de seguida es pot trencar, s’ha de coure immediatament a 1.000 graus. Coure el fang és com viure en comunitat, un procés lent de bona relació entre nosaltres i d’equilibri diari: a 700 graus la figura ja comença a coure’s per dintre i hi ha un moment en què la figura i la flama són u… Després calen vuit hores més per refredar-la. És un procés lent. També el nostre cant, i la pregària, es nodreixen de la Paraula de Déu que has de retenir i t’omple, que has de meditar i assimilar; resar mecànicament no té consistència. Estem en l’esfera de la bellesa, que no té un perquè material. 


»Actualment les figures em surten mig assegudes i serenes. El camí interior és això: quan un és jove fa i fa sense parar, però cap als cinquanta anys, tot camina cap a una activitat més serena. També m’agrada la gent senzilla, pagesa, que he vist a Mallorca, on he nascut i on em vaig passar vint anys fent excursions. Gent de la terra amb saviesa, amb un saber esperar, i callar… Treballar el fang és tocar la terra, la realitat, enfangar-se.


»He incorporat noves figures al pessebre com, per exemple, una prostituta; són figures evangèliques properes a Jesús. Quan vas per la carretera i les veus no et deixen indiferent, a ningú no deixen indiferent les prostitutes. Em fan molt respecte, són persones amb sentiments molt forts. Ens fixem en l’exterior de les persones però si traspasses l’aparença externa tots som molt iguals, podem trobar-nos units en uns mateixos valors humans, cadascú vol la seva vida, i estima la seva cultura, la seva religiositat… deixem que ho puguin viure.»

«M’agrada pensar en la meva Mallorca, en les coves d’Artà. Milions d’anys i anys rebent una gota d’aigua continuada formen columnes immenses, impressionants, d’estalactites i estalagmites.»


El Carmel va néixer el segle xii a les muntanyes palestines del Karmel, vinculat als moviments eremítics que havien sorgit a l’Orient Pròxim. Però el segle xvi, a Àvila, santa Teresa de Jesús i sant Joan de la Creu li donaren una nova dimensió: la renúncia no és física sinó que se centra en la contemplació de Déu, vivint l’experiència de Déu a la terra, en la fraternitat i en la pobresa com a expressió de la renúncia. El segle xx, però, el Carmel demanava una renovació i amb el Concili Vaticà II (1962-1965) va entrar en un nou camí de vida consagrada a la reflexió i a l’estudi, a la formació permanent, a les reunions comunitàries compartides com a manera d’obrir horitzons. Un canvi que no tots els monestirs carmelites van assumir, però el de Mataró sí. 


«Vaig marxar del monestir mallorquí de Binissalem, on havia entrat el 1974, perquè allà no ho vivia així. Ha d’existir coherència entre el que llegeixes i el que vius… En venir aquí, vaig veure que existia una llibertat de pensar, un comportament sociable normal. Jo vull un Carmel de portes obertes. Estar atent en l’ara i l’avui, no ser arrossegada per costums o pel “sempre s’ha fet així”.

»M’agrada la repetició, perquè és una forma de trucar a la porta de la saviesa i esperar el moment que se t’obri.


»Jo creo figures escoltant música que m’obre canals interiors per modelar. M’agrada la música sufí tocada amb flauta turca: un tub buit que segons com deixis passar l’aire sona d’una manera o d’una altra. Per mi és un buit que fa una ressonància interna amb la qual em trobo identificada. Així és la pregària: buidar-se, fer silenci i atenció a l’interior. I esperar. 


»Si traspassem les fronteres ens entendrem, l’experiència humana és la mateixa, i així és com creixem. Necessitem escoltar les altres cultures, barrejar-nos: les religions ens poden separar però l’experiència religiosa ens pot unir. Em sento a prop de l’experiència espiritual de la noia índia que canta música sufí de l’article que vas escriure al Dialogal, la Ragini Rainu. No hem de mirar únicament el color, la cultura, els costums… El fet d’anar aprofundint en la consciència de saber qui som ens pot anar canviant. Com diu l’Apocalipsi: “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi”. Els músics indis tenen un mestre de per vida, entren a casa seva i hi són tota la vida. Jo també tinc per mestre Jesús, que ha entregat la seva vida per mi, perquè jo m’hi pugui acostar. Em diu: “Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida”. Hi ha una continuïtat, un cicle, una circumferència on el principi i el final es troben en el mateix punt.»


(P.S. No us perdeu el post d'en Jordi Montlló sobre els pessebres de la germana Carmel).


1 comentari:

Antoni Dorda i Ventura ha dit...

No sé amb precisió què és el què fa que les figures de la Germana Carmel tinguin aquesta força, aquesta expressivitat, tot i el traç gruixut i la falta de policromia. Potser l'espiritualitat amb la que treballa? potser la seva humilitat i generositat? No ho sé, me les miro i em transmeten pau. Ho dic amb la boca ben plena: el seu treball és senzill, però gran, gran.