29 de febrer del 2012

Un jove figurista: l'Eloi Romañà


L'Eloi Romañà és un jove artista mataroní que ha començat a treballar el fang, fent figures de pessebre d'estil historicista amb una gràcia especial. Fa unes figures diferents, un pel clàssiques amb un deix contemporani, i amb un pintat molt bonic, més propi de gegant, dels que ell n'és constructor, que de figura de pessebre. M'encanta la figura de la Mare de Déu, amb una carona que recorda la Geganta de Mataró.

M'agrada especialment que un noi jove entri sense por dins d'aquest món, el món d'unes obres sovint titllades injustament d' art menor, i que necessita de saba nova per a renovar-se.

Felicitats Eloi, segueix amb el teu estil i que la teva obra tingui molt d'èxit!

23 de febrer del 2012

El retaule de Ramon de Mur

Em van regalar el llibre Guimerà i el retaule de Ramon de Mur (Guimerà, 2011), un llibre escrit per diversos autors que presenta la reproducció que s’ha fet del retaule de Ramon de Mur, una de les peces més importants del gòtic català. És un llibre molt interessant del que trobareu més informació a www.guimera.info. Aquí, per fer boca, us reprodueixo el text, obra d'Armand Puig i Tàrrech, que explica la taula dedicada al Naixement, que és la que il·lustra a la portada del llibre.





Taula 9: El naixement de Jesús de les entranyes de Maria.
Text bíblic de referència: Lluc 2, 1-12. El domini del pecat en la història humana és substituït pel domini de la gràcia i de la salvació. Aquest és el missatge que l’àngel adreça als pastors, situats a la part alta de la taula: “Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor” (Lluc 2, 11). Malauradament, no es llegeix res dins la filactèria o banda blanca que l’àngel de l’anunciata sosté amb la seva mà esquerra, però aquest és el text que hi correspondria. L’esclat del missatger celestial provoca que un pastor es protegeixi els ulls, tot reconeixent la glòria que els visita.
Hi ha un contrast absolut entre el luxós paradís, esquinçat pel pecat d’Adam i Eva i convertit en lloc prohibit sota l’atenta mirada de la serp, i l’humil estable de Betlem, convertit en palau del Rei del cel. A una banda, un jardí magnificent i deliciós, però trencat pel desig de ser com déus. A l’altra, un estable de fusta per a animals, habitat pel Déu que s’ha fet home. En el centre de l’escena del pecat, la serp omnipresent i astuta; en el centre de l’escena de la gràcia, l’infant indefens i innocent, fill de la nova Eva. L’Eva del paradís parla amb la serp (...), mentre que la nova Eva de l’establia, agenollada i recollida en pregària i meditació, adora i contempla el misteri del Déu fet home. Josep s’hi pensa, a mig camí entre l’acolliment del misteri i els dubtes interiors (la seva cara, amb una mirada girada sobre ell mateix, trasllueix una reflexió que cerca de comprendre allò que és incomprensible). El retaule ha reprès el motiu, habitual en la iconografia cristiana, dels dubtes de Josep, el qual està assegut damunt la sella de la somera que ha portat Maria fins a Betlem.
Al bell mig de l’escena hi ha una enorme menjadora-llit, que tant serveix per a dormir-hi amb el son físic com per a dormir-hi amb el son de la mort. Seguint una iconografia habitual en l’Orient i l’Occident cristià, el Jesús tot just nat és posat en un llit que de fet és idèntic al sepulcre on serà dipositat després de la mort (...). L’ensenyament teològic que es desprèn de la relació menjadora-sepulcre subratlla la relació profunda entre els misteris de l’encarnació (entrada humil del Fill al món) i de la mort-resurrecció (sortida triomfant del Fill i anada al Pare). L’infant Jesús, tot petit, com un cuc (vegeu Salm 22, 7), apareix “faixat amb bolquers i posat en una menjadora” (Lluc 2, 12). Els bolquers, blancs, evoquen el llençol d’amortallar, també blanc, que embolcallarà el cos de Jesús quan sigui posat al sepulcre i que li farà de vestit quan ressusciti d’entre els morts.
Completen l’escena el bou i l’ase o la mula, els caps dels quals estan abocats damunt l’infant, no tant per fer-li passar el fred –com suposa la interpretació més popular– sinó per mostrar la seva veneració per aquell que és Déu i Senyor. Aquesta és la lectura oferta per l’Evangeli del Pseudo-Mateu (c. 14) i recollida per la Llegenda Àuria, que interpreta, referits a Jesús, dos textos de l’Antic Testament: “un bou coneix el seu propietari, i un ase, l’estable del seu amo/senyor” (Isaïes 1,3), i “et manifestaràs entre dos animals” (Habacuc 3, 2, segons una lectura secundària).

21 de febrer del 2012

Nadales de Josep M. Garrut. 1995

Quan arribava Nadal, l'enyorat Josep M. Garrut enviava als seus amics i coneguts unes nadales en les quals escrivia uns textos poètics. Textos que parlaven del pessebre i del Nadal, i que no es podia estar de guarnir amb notes d'erudit.
Avui publico la Nadala del Nadal de 1995. En properes setmanes en publicaré algunes més que he conservat.









19 de febrer del 2012

Pessebres escolars: Escola Espriu Vidreres



L'Escola Salvador Espriu és una escola pública, catalana i activa. El seu objectiu principal és el desenvolupament integral dels alumnes.


A l'escola Espriu de Vidreres han fet uns pessebres dins de l'assignatura Arts and crafts, és a dir una classe d'expressió plàstica feta en anglès. Per veure els resultats podeu anar a aquest enllaç.


16 de febrer del 2012

Il "vostro" presepio


Aquesta és una petita publicació de l'Angelo Stefanucci de l'any 1954. En aquells temps Stefanucci i Garrut eren dos dels referents més importants en l'estudi del pessebrisme. Eren els anys de floriment de moltes associacions, anys del Congrés internacional, de la fundació de la UN-FOE-PRAE. Anys en que es va publicar força sobre pessebrisme...

M'agrada d'aquest opuscle les cometes que porta la paraula "vostro" ja que es una manera de destacar que això del pessebre té o ha de tenir una component personal, autobiogràfica important. A Itàlia això ho tenen força clar, el pessebrisme aplega una gran diversitat de formes, de tendències i d'estils.



14 de febrer del 2012

El pessebre a Dialogal

Dialogal és una revista trimestral sobre religions i diàleg interreligiós, publicada conjuntament per l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós i l’empresa editorial El Ciervo 96. És la primera publicació d'aquestes característiques que s'edita al nostre país. Us convido a llegir-la. En el darrer número hi ha un interessantíssim article de Sàgar Malé sobre els pessebres de la religiosa carmelita Carme Montcerdà. Us el reprodueixo perquè val molt la pena.


Els pessebres de la germana Carmel
Sàgar Malé Verdaguer


Reina. Figura de Carme Montcerdà. Col·lecció
de l'Associació de Pessebristes de Mataró.
Fotografia: Jordi Montlló
Fa uns anys vaig anar al monestir de les carmelites descalces de Mataró per visitar la Carme Montcerdà Bas, una monja que fa figures del pessebre amb fang. Vaig iniciar amb la germana Carmel una llarga amistat personal, i vaig descobrir en ella una obertura mental que apostava pel diàleg entre religions i una curiositat assedegada pel coneixement de les cultures, molt allunyada de com la percepció popular imagina les monges de clausura. El seu misticisme l’aproximava a les emotives poesies de sant Joan de la Creu o santa Teresa de Jesús, origen de les carmelites. I vaig descobrir com la creació artesana de figures del pessebre (que havia après del religiós mallorquí Antoni Fontanet) pot estar en connexió amb aquesta cosmovisió i ser una activitat espiritual. És la mateixa actitud que té amb la seva altra expressió artística, la de tocar la cítara.


«Què practico cada dia? El més senzill del món. Cuinar, guarnir l’altar i l’església, tocar la cítara, fer fang, cantar la litúrgia, conviure amb unes germanes. Com diria santa Teresa, tot això va il·luminant les estances interiors, i es tracta d’anar obrint portes perquè els límits se’ls posa un mateix.»

La germana Carmel fa figures de fang d’una a una, sense pintar, directament sortides de la terra. Inventa noves figures, ja que la seva és una creació lliure, segons el que sent interiorment mentre modela: Josep i Maria poden estar acaronant-se, els reis poden ser reines, els pastors poden resar ajupits com ho fan els musulmans (mentre crea escolta música sufí) i pot incorporar noves figures com les prostitutes.

«El pessebre és una expressió de la meva espiritualitat. Jo sóc un tros de fang a les mans de Déu. En l’art de modelar voldria deixar fer més a Déu, no ser jo la protagonista. Quan estic treballant amb el fang passo moltes hores en silenci. No és un silenci buit. És pregària, forma part del silenci que envolta la Paraula en la litúrgia, les laudes, les vespres, les completes… 


»El fang és molt fràgil i quan he acabat una figura de seguida es pot trencar, s’ha de coure immediatament a 1.000 graus. Coure el fang és com viure en comunitat, un procés lent de bona relació entre nosaltres i d’equilibri diari: a 700 graus la figura ja comença a coure’s per dintre i hi ha un moment en què la figura i la flama són u… Després calen vuit hores més per refredar-la. És un procés lent. També el nostre cant, i la pregària, es nodreixen de la Paraula de Déu que has de retenir i t’omple, que has de meditar i assimilar; resar mecànicament no té consistència. Estem en l’esfera de la bellesa, que no té un perquè material. 


»Actualment les figures em surten mig assegudes i serenes. El camí interior és això: quan un és jove fa i fa sense parar, però cap als cinquanta anys, tot camina cap a una activitat més serena. També m’agrada la gent senzilla, pagesa, que he vist a Mallorca, on he nascut i on em vaig passar vint anys fent excursions. Gent de la terra amb saviesa, amb un saber esperar, i callar… Treballar el fang és tocar la terra, la realitat, enfangar-se.


»He incorporat noves figures al pessebre com, per exemple, una prostituta; són figures evangèliques properes a Jesús. Quan vas per la carretera i les veus no et deixen indiferent, a ningú no deixen indiferent les prostitutes. Em fan molt respecte, són persones amb sentiments molt forts. Ens fixem en l’exterior de les persones però si traspasses l’aparença externa tots som molt iguals, podem trobar-nos units en uns mateixos valors humans, cadascú vol la seva vida, i estima la seva cultura, la seva religiositat… deixem que ho puguin viure.»

«M’agrada pensar en la meva Mallorca, en les coves d’Artà. Milions d’anys i anys rebent una gota d’aigua continuada formen columnes immenses, impressionants, d’estalactites i estalagmites.»


El Carmel va néixer el segle xii a les muntanyes palestines del Karmel, vinculat als moviments eremítics que havien sorgit a l’Orient Pròxim. Però el segle xvi, a Àvila, santa Teresa de Jesús i sant Joan de la Creu li donaren una nova dimensió: la renúncia no és física sinó que se centra en la contemplació de Déu, vivint l’experiència de Déu a la terra, en la fraternitat i en la pobresa com a expressió de la renúncia. El segle xx, però, el Carmel demanava una renovació i amb el Concili Vaticà II (1962-1965) va entrar en un nou camí de vida consagrada a la reflexió i a l’estudi, a la formació permanent, a les reunions comunitàries compartides com a manera d’obrir horitzons. Un canvi que no tots els monestirs carmelites van assumir, però el de Mataró sí. 


«Vaig marxar del monestir mallorquí de Binissalem, on havia entrat el 1974, perquè allà no ho vivia així. Ha d’existir coherència entre el que llegeixes i el que vius… En venir aquí, vaig veure que existia una llibertat de pensar, un comportament sociable normal. Jo vull un Carmel de portes obertes. Estar atent en l’ara i l’avui, no ser arrossegada per costums o pel “sempre s’ha fet així”.

»M’agrada la repetició, perquè és una forma de trucar a la porta de la saviesa i esperar el moment que se t’obri.


»Jo creo figures escoltant música que m’obre canals interiors per modelar. M’agrada la música sufí tocada amb flauta turca: un tub buit que segons com deixis passar l’aire sona d’una manera o d’una altra. Per mi és un buit que fa una ressonància interna amb la qual em trobo identificada. Així és la pregària: buidar-se, fer silenci i atenció a l’interior. I esperar. 


»Si traspassem les fronteres ens entendrem, l’experiència humana és la mateixa, i així és com creixem. Necessitem escoltar les altres cultures, barrejar-nos: les religions ens poden separar però l’experiència religiosa ens pot unir. Em sento a prop de l’experiència espiritual de la noia índia que canta música sufí de l’article que vas escriure al Dialogal, la Ragini Rainu. No hem de mirar únicament el color, la cultura, els costums… El fet d’anar aprofundint en la consciència de saber qui som ens pot anar canviant. Com diu l’Apocalipsi: “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi”. Els músics indis tenen un mestre de per vida, entren a casa seva i hi són tota la vida. Jo també tinc per mestre Jesús, que ha entregat la seva vida per mi, perquè jo m’hi pugui acostar. Em diu: “Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida”. Hi ha una continuïtat, un cicle, una circumferència on el principi i el final es troben en el mateix punt.»


(P.S. No us perdeu el post d'en Jordi Montlló sobre els pessebres de la germana Carmel).


12 de febrer del 2012

Pessebres escolars: CEIP Salvador Espriu de Badalona

 L'escola pública CEIP Salvador Espriu de la ciutat de Badalona ens mostra un pessebre molt bonic que han fet aquest Nadal. Al bloc de l'escola es poden veure totes les fotografies d'aquesta activitat educativa centrada en la construcció del pessebre.


9 de febrer del 2012

El pesebre del año santo

L'any 1950 l'Associació de Barcelona va oferir al Papa Pius XII un pessebre construït dintre d'una arqueta. El text d'aquest opuscle escrit pel Sr. Garrut explica tots els detalls exteriors de l'arqueta que contenia tres petits diorames amb figures de Martí Castells de 3,5 cm. 

És interessant l'apunt que fa a la introducció sobre els pessebres portàtils que abundaven des del XVIII en forma de vitrines i de globus a les cases i que és ben tradicional també a Guipúscoa i a Mèxic, segons explica el nostre enyorat consoci.

8 de febrer del 2012

Antoni Tàpies

"L'art és una font de coneixement, com la ciència, la filosofia. Si les formes no són capaces de ferir la societat que les rep, d'irritar-la, d'inclinar-la cap a la meditació, si no són un revulsiu, no són una obra d'art"

Fa mig segle que Josep M. Garrut va dir que al pessebrisme li faltava el seu Joan Miró. Aquesta afirmació d'Antoni Tàpies avui em porta a dir que al pessebrisme li falta el seu Antoni Tàpies.

La veritat és que l'art de Tàpies i Miró a mi em creen més perplexitat que altra cosa. El que em captiva, però, és aquesta capacitat que tenen moltes de les seves obres per no deixar-me emocionalment indiferent. En el fons és el mateix que m'agrada dels pessebres, que no em deixin indiferent, que em diguin alguna cosa.

Considero que el pessebrisme és un art i crec que amb la definició que Tàpies ens ha ofert del que ell ceu que és art, en el pessebrisme tenim molt de terreny per recórrer.

Palla i fusta - 1969
Fixeu-vos que diu "palla" però fa servir espart... com als pessebres!

7 de febrer del 2012

Publicacions 2011. Aportacions al pessebre



Ja vaig parlar, en el seu moment, de la celebració dels 60 anys de l'Associació de Pessebristes de Vilafranca del Penedès. Tal com vaig dir allà mateix, quan una entitat celebra una efemèride pot fer-ho per mirar-se el melic i dir-se “que macos que som” i “que bé que ho hem fet”: normalment aquest tipus de celebracions acaben esdevenint una mena de cant del cigne...

La commemoració de Vilafranca del Penedès va ser tot el contrari d'això: va ser una mirada agraïda al passat; agraïda perquè en els seus 60 anys d'història ja han assolit fites importants i ja han gaudit del testimoni i del treball de molts i bons pessebristes. Però, sobretot, la celebració va ser una aposta pel futur. Pel futur de l'entitat i pel futur del pessebre, que és el que compta, al capdavall...

Això que dic es veu molt clarament tot resseguint les pàgines d'Aportacions al pessebre, el llibre que l'Associació de Vilafranca del Penedès ha editat en el marc de la celebració dels seus 60 anys.

És un llibre que recull els textos de nou autors (entre els quals tinc l'honor de comptar-m'hi). Alguns d'ells ens parlen de la història de l'entitat. I les fotografies ens mostren pessebres fets per diversos pessebristes vilafranquins. És necessari que sigui des de Vilafranca del Penedès que es faci aquest treball de record i divulgació de la pròpia història.

Però el conjunt dels textos presentats va més enllà, i ens aporten dades i reflexions al voltant del pessebre: sobre els seus orígens, la seva història, la seva tècnica, el seu vessant sentimental, el seu costumari...

Quan hom celebra un aniversari el normal és que rebi regals. Els pessebristes vilafranquins ho han fet al revés: amb Aportacions al pessebre ens han fet un regal a tots.

5 de febrer del 2012

Pessebres escolars: CEIP Sant Esteve de Castellar del Vallès

 Els alumnes de Cicle inicial de l'escola pública CEIP Sant Esteve de Castellar del Vallès han fet aquest Nadal un pessebre immens al vestíbul de l'Escola. Tot el pessebre a més està fet amb material reciclat. 

Val a dir que van guanyar el primer premi d'entitats al 68è Concurs de Pessebres de Castellar. Enhorabona pel premi però sobretot per la feina que han fet infants i mestres. Ben segur que s'ho han passat d'allò més bé i han après moltes coses.



2 de febrer del 2012

El arte de construir belenes

Tinc a les mans una petita publicació d'autor desconegut de l'any 1942, publicada per Edicions Salvatella de Barcelona. Com veieu en la portada hi ha un dibuix d'Antoni Batllori Jofré, que torna a aparèixer a l'interior, on hi ha també una il·lustració de Joan d'Ivori junt amb d'altres no identificades.

"Orientaciones y detalles para la construcción de belenes en forma artística y de acuerdo con la tradición y el espíritu religioso de las famílias", llegim només obrir el llibret. Vull fixar-me ara en aquesta qualificació de pessebre "artístic", que també apareix al títol.

El pròleg de la segona edició del llibre El Pessebre de Joan Amades, escrita l'any 1959 proposa aquella divisió que tant utilitzem, sovint de forma acrítica, entre pessebre artístic i pessebre popular. Aquesta divisió actualment la podem sentir i llegir molt simplificada associant els pessebres en format diorama a la categoria d'artístics i els de suro i molsa a la de populars. Amades, que en cap moment fa aquesta distinció, només parla dels fets per persones pèrites i enteses en l'art versus els fets per gent humil.

Ell llibret que avui presento, escrit uns anys abans, ens explica com fer un pessebre familiar, que sigui artístic. L'autor coneix la tècnica del guix en l'elaboració dels pessebres però proposa un tipus de pessebre on conviuen les construccions de guix amb les que es fan amb elements naturals. Així per exemple diu que per al paisatge es poden utilitzar diversos materials: suro, guix, argila i paper de diari. També accepta amb igual validesa els pessebres oberts com els tancats destacant les característiques tècniques de cada un.

Potser haurem d'intentar tornar a categoritzar els tipus de pessebres amb criteris que incorporin noves tècniques, nous materials, diversitat de criteris estètics, per poder incloure en la descripció de les tipologies les innombrables varietats i estils de fer el pessebre sense que això suposi etiquetar-los d'artístics o menys artístics abans de veure'ls.