28 de desembre del 2011

El pessebre d'Ucronies

Quan era un nen, agafàvem tota la molsa que volíem. No era pas prohibit. Més tard va escassejar –la depredació, el canvi climàtic– i d’ençà d’aleshores només els bosquerols tenen autorització per agafar-ne i vendre’n. A casa en collíem només un cop a l’any, per fer el pessebre.

La molsa feia el bosc, i el suro, les muntanyes; un regueró de paper de plata feia el riu i el caganer feia el seu fet. Tot era molt metafòric, simbòlic i tot. La molsa ens deia la gerdor, amb la seva dicció fresca i humida. El suro ens deia la permanència, la força, amb aquella manera premuda i esforçada que té de vocalitzar. El paper argentat ens deia la llum, l’esperança, i suggeria dinamisme –ens feia l’efecte que sentíem l’aigua com cantava i feia  corredisses. I el naixement era, en realitat, el renaixement. Hi era tot, allí: el passat, el present i el futur. Tot plegat tenia una lectura política molt potent, per bé que no n’érem conscients.

Ell s’ho mirava embadalit i cada dia feia els Reis un poc endavant, cada vegada una mica més a prop de la cova. El marrec es pensava ser com el Nen Jesús, que era un caganiu com ell i també esperava regals. Tot just queia del niu i no sabia que en realitat era com el pagès, amb el xapo a punt de clavar-se en el llauró. Que el cel no és llevador i la seva és una eternitat de terra.

JOAN CALSAPEU 
Del bloc d'UCRONIES

3 comentaris:

Joan Calsapeu ha dit...

Galderich, gràcies per l'interès i pel transvasament! Bones festes i Bon Any!

Joan

Galderich ha dit...

Joan,

Un text inspirat val la pena que quedi en un bloc monogràfic sobre el pessebre.

Bon Any

Enric Benavent ha dit...

Quin text més bonic, senzill, emotiu... gràcies per posar-lo aquí