Carratalà a la Presó

El títol d’aquest post no és cap disbarat: unes de les millors figures de pessebre que Carratalà va realitzar al llarg de la seva vida ara es poden veure ara a l’antiga presó de Mataró, que allotja l’exposició de diorames i pessebres que cada any ens presenten els pessebristes mataronins.

Si no coneguéssim aquest detall de ben segur que la lectura de l’encapçalament d’aquestes línies (“Carratalà a la Presó”) ens suggeriria el clam: “Llibertat per a Carratalà!”.

I això mateix, “alliberar” Carratalà, és el que ha fet l’Enric Benavent amb el seu magnífic llibre Lluís Carratalà escultor noucentista de pessebres.

Que aquí faci una valoració positiva del llibre pot semblar inadequat: aquest llibre ha estat promogut i editat pel col·lectiu El Bou i la Mula, amb magnífiques fotografies d’en Jordi Montlló (d’El Bou i la Mula) i amb text de l’Enric Benavent (d’El Bou i la Mula). Però és que no és “autobombo” el que vull fer-ne ara, sinó que voldria intentar mostrar el valor del treball que ha fet l’Enric i, sobretot, reivindicar la vàlua artística de Lluís Carratalà.

Carratalà va ser un artista polifacètic. Fou un apassionat del teatre i fou un gran escultor. Un escultor de primera línia. La temptació en la que podia haver caigut l'Enric a l'hora de plantejar el llibre és la de fer una mirada exclusivament pessebrista a Carratalà. I si ho hagués fet així, no seria pas jo qui li critiqués. Però cal reconèixer que hauria estat una mirada pobre, limitada i, per damunt de tot, injusta amb la trajectòria artística i vital de Carratalà.

En el llibre, l’Enric Benavent emmarca l’obra de Carratalà dins del Noucentisme. I, en fer-ho, està reclamant, per al nostre artista, un lloc dins de la història de l’art català. No es tracta de voler creure que Lluís Carratalà hagi d’anar de bracet de Dalí o Tapias, però tampoc hem de permetre que, com ha passat fins ara, l’escultor de Gràcia no sigui considerat com un artista destacat, i que pràcticament només se’l valori dins del món pessebrista.

Carratalà, de jove, caracteritzat
per a un paper teatral

És clar que tots plegats en devem ser una mica culpables, d’aquest cert menysteniment de l’obra de Carratalà. Més preocupats per tenir una peça de Carratalà a la nostra col·lecció o al nostre pessebre, no hem tingut la generositat suficient de mostrar-lo més enllà. Els pessebristes hem homenatjat a Lluís Carratalà i a la seva filla Montserrat, li hem dedicat llibres, articles, pessebres, exposicions... Fins i tot li vam demanar la Creu de Sant Jordi, -merescudíssima- en tant que pessebrista (d'això darrer en parlo amb propietat perquè jo vaig participar-hi, ja que en aquella època era el secretari de la Federació...).

Per això el text de l’Enric i les fotografies d’en Jordi poden ser una boníssima eina per donar a conèixer l’obra de Carratalà més enllà dels ambients pessebristes. Perquè si de debò ens estimem les figures del senyor Lluís i de la seva filla Montserrat el millor que podem fer és obrir portes i mostrar-les a un públic el més ampli possible.

Perquè els “ninots” de Lluís Carratalà no són “només” figuretes de pessebre, són també l’obra d’un gran escultor. Són un petit tresor de l’art català que no ens podem quedar només per a nosaltres.

Hem de fer que Carratalà no es quedi només a la Presó. Llibertat per a Carratalà!