28 de setembre del 2010

Pessebres a Suïssa



Aquest estiu vam visitar SuÏssa. Vam estar, sobretot, a la zona d’Interlaken, a l’Oberland de Berna. Interlaken està situat entre dos llacs: el llac de Thun i el llac de Brienz. La ciutat de Thun, que dóna nom a un dels llacs, és una ciutat molt maca presidida per un castell imponent (a la foto). Vam visitar-lo per poder contemplar les vistes que es poden veure des del capdamunt de les quatre torres del castell. Però la visita tenia algunes sorpreses en forma de diverses exposicions, entre les que en destacava una dedicada a explicar la història de Thun en el segle XIX. La primera acadèmia de l’exèrcit confederal suís es va establir a Thun a principis d’aquell segle, i això, juntament amb l’atractiu turístic que va anar adquirint la regió, va suposar per aquella ciutat una important transformació.
Tot mostrant l’interès que Thun i la seva regió van tenir per als turistes d’arreu d’Europa (entre els quals, diversos artistes), hi havia un plafó que explicava el següent: “A l’Oberland, els turistes consideraven les escultures de fusta com una expressió de la cultura pastoral autèntica. Aquestes escultures es venien tan bé que a mitjans de segle XIX es va desenvolupar una nova branca industrial. Des de l’any 1884, l’escola d’escultura de Brienz ofereix els seus propis cursos de formació”.
Aquesta explicació anava acompanyada d’una fotografia antiga que mostrava un taller de d’escultura en fusta de Brienz. I la veritat és que una mirada superficial a aquella imatge em va fer pensar en aquelles fotografies dels tallers d’Olot de finals de segle XIX. (Mirat més en detall, però, si a Olot els escultors, a les seves mans, tenen santscrists i marededéus, a Brienz hi tenien ossos i pastors suïssos). Potser és casualitat, però no hem d’oblidar que el primer taller olotí va aparèixer el 1880.
La coincidència no va més enllà d’això, perquè si bé a Brienz i els seus entorns hi fan figures de pessebre en fusta, la producció majoritària no és d’imatgeria religiosa, com a Olot. D’aquesta artesania, a l’Oberland bernès n’han sabut fer un producte turístic. En alguna guia fins i tot anunciaven una activitat infantil que consistia en que cada nen es fes la seva pròpia figura en fusta. Un nou exemple (que podem afegir als que en altres posts ens ha donat l’Hernán) que seria bo que a Catalunya tinguéssim en compte.

24 de setembre del 2010

Sobre el futur del pessebrisme

Per demà dissabte la Federació catalana ha convocat una taula rodona sobre el futur del pessebrisme. Els ponents tenen com a punt de partida un text que ha escrit en Salvador Cardús que amb la seva habitual mirada sociològica apunta algunes idees interessants sobre el present del pessebrisme. Us el poso a continuació. És una mica més llarg del que habitualment posem al blog, però val molt la pena.





He decidit treure el text en qüestió per què la Junta de la Federació m’ha fet saber, amb paraules fora de to, arguments buits i amenaces (no sé de què però m’han amenaçat) que els havia sentat molt malament que l’hagués posat en aquest bloc.

A mi no m’agraden els mals rotllos i menys pel que fa al pessebre, alhora que lamento que algú s’hagi pogut molestar tant per intentar fer alguna cosa que segur que va en benefici del pessebrisme. He retirat el text.

En l’article, breu, Cardús plantejava l’existència d’una doble via en la cultura popular. Una porta a expressions de cultura popular que es concreten en pràctiques artístiques realitzades per gent preparada i fins i tot professional i l’altra de caire més popular esdevé l'espai emblemàtic d'una identitat en crisi. Segons el sociòleg terrassenc aquestes dues vies haurien de tenir una doble via organitzativa.

23 de setembre del 2010

El pessebrisme a l'Institut català d'antropologia

El proper dimecres dia 6 d'octubre a les 17h en el marc de les presentacions de recerques etnològiques "Cultura viva. La recerca etnològica a Catalunya" que organitza l'Institut Català d'Antropologia, el pessebrista de El Bou i la Mula Enric Benavent presentarà el seu treball: Estudi etnològic de l’obra de Lluís Carratalà Vila.

L'acte tindrà lloc a la Sala Gran, 4t pis, de la Facultat Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (c/ Montalegre, 6. Barcelona).

Sens dubte que és una bona notícia que el pessebrisme estigui present en un fòrum cultural i acadèmic com aquest.

18 de setembre del 2010

Lope

Ara que s’ha estrenat la pel·lícula LOPE (www.lopelapelicula.es), i que ha estat preseleccionada per als Òscars, he recordat la referència a aquest gran poeta i dramaturg castellà que Amades fa al seu llibre (Joan Amades, El Pessebre. Barcelona, 1959):

A l’inventari dels béns de Lope de Vega, hi consta un cofre amb figures per a guarnir el pessebre de Nadal. Aquest detall denota que l’immortal comediògraf feia pessebre. Els seus béns van passar a la seva filla Marcela, monja del convent de la Trinitat, on van anar a parar. (...).


En la reconstrucció que fa poc temps hom ha fet de la casa de Lope de Vega, hom hi ha guarnit un pessebre servint-se d’elements anteriors i posteriors al temps del gran poeta. Hom ha tret un bon partit de la reconstrucció malgrat la barreja de components de temps molt diferents. El conjunt resulta reeixit.

13 de setembre del 2010

Temps de pessebres?

Fa uns dies, en un sopar, una de les persones assistents va comentar que el meu germà, en Carles, li havia regalat una samarreta de la parada (www.pessebres.cat), una samarreta en la que el motiu principal està dedicat al pessebre. I algú va fer un comentari com ara: “On vas, en ple estiu, amb una samarreta de pessebres?”. Comentari que va rebre l’aprovació general...
Això m’ha fet pensar, una vegada més, en la temporalitat del pessebre. Sembla que costi parlar de pessebres més enllà de l’època de Nadal. Des d’El Bou i la Mula sempre n’hem parlat com d’un handicap que caldria superar. Però d’això també en podríem fer una lectura positiva.
Vivim en un món on s’està perdent el sentit del temps de cada cosa. Ja ningú sap quan és el temps de menjar préssecs o de collir cebes. Als mercats trobem qualsevol producte durant tot l’any. Aquesta “atemporalització” de les coses també es dóna en l’àmbit de les tradicions i la cultura popular. Abans, els gegants sortien per la festa major i pel Corpus; ara, a la meva ciutat, podeu veure gegants cada cap de setmana! La pròpia festa major, moment molt especial en el calendari d’una població, ara queda aigualida en una infinitat de festes de barri, de revetlles de carrer i de celebracions d’entitats de tota mena: el sentit de l’excepcionalitat de la majoria d’actes d’una festa major s’està perdent a una gran velocitat. I per no dir res del Carnestoltes: no cal esperar a aquesta festa per veure gent disfressada!
En canvi, sembla que el pessebre no s’ha vist afectat per aquesta tendència generalitzada que ens fa perdre les referències temporals de les coses. Potser això és un valor del pessebre i una dada que ens permet afirmar que la tradició pessebrista gaudeix, encara, d’una bona dosi d’autenticitat.
Jo aposto perquè no es perdi “el temps” del pessebre. La tradició del pessebre té el seu temps, el seu calendari, la seva litúrgia... El dia que això s’oblidi els pessebristes haurem perdut una bona part del que és el pessebre. Això no vol dir, al contrari, que durant tot l’any no puguem gaudir del pessebre: bé sigui estudiant-lo, conversant, polemitzant, imaginant-ne noves formes, ... o lluint una samarreta que digui “PESSEBRES”.

3 de setembre del 2010

Un "palillo" de Esther Font


Hoy he recogido este encargo, un conjunto a palillo de 25 cm. , de nuestra gran "santonniera" Esther Font. Lo sorprendente no es lo bonito que le ha salido, sino que su "home de les neus" (conjuntamente realizado con Laura Baldrich, es un equipo con valor equivalente cada una de ellas) de molde, de 7 cm., es igual de extraordinario. Una escultora "mayor" para "pequeños" formatos. Y por supuesto, ignorada por el "dioramismo" catalán, tan solemne y tan repleto de figuras "buenas". Pues yo creo que es el futuro....

http://prezi.com/bleytnpu6j2t/pesebres/?utm_source=share&utm_campaign=shareprezi&utm_medium=email