Miró, pessebrista astral

El Pirineu de Baix és un llibre que aplega aquelles obres de Perejaume que tenen Miró per motiu. Fa poc me l'han deixat i us ben asseguro que és un llibre fantàstic on Perejaume mostra una vegada més la seva atracció cap al pessebre. Només cal recordar Pessebre Sert, que va fer fa uns anys. En fi, el que volia, simplement, és reproduir un fragment del llibre que m'ha semblat especialment deliciós:

El terme: "pessebrista" –epifànic, minúscul i amb extensions latents– afigura amb molta precisió aquesta renaixença renovada que mig arriba a perdre el pas en un constant brollar i desaparèixer. No és, doncs, estrany que hagi estat Foix el primer a rescatar el terme d'un abast estrictament pictoresc. No és estrany, tampoc, que ho hagi fet parlant de Miró com a "Pessebrista astral", ofici tan escaient per a qui l'any 25 acabava de pintar el Cap de pagès català (l'anti-Ophelia de John Everett Millais, l'anti-Valentine de Ferdinand Hodler...) amb el rostre expandit i alçat d'unes faccions alpinoses entre els astres més remots. Miró mateix havia usat, potser sense Foix saber-ho, una figureta de pessebre com a model per la seva Masovera, i havia apessebrat un hort muntanyós, ja l'any 18, quan va pintar La casa de la palmera. Molt més tard, als setanta, va acoblar en un mur de Son Boter, un baix relleu medieval del naixement de Jesús... Finalment, esdevindria més pessebrós que mai, ell mateix pessebrós, en morir –en una inversió radical i pertorbadora– un vint-i-cinc de desembre, l'any 1983, capgirant tot just dues xifres de l'any en què havia nascut: 1893.

Fragment del text de l'exposició El Blanc i el Negre Perejaume, El Pirineu de Baix. Edicions Polígrafa. Barcelona, 1997