20 d’abril del 2008

Taller de pessebres per a mestres


Ahir va ser un dia pessebrísticament intens. Al matí vaig estar fent un taller per a mestres i professors que vinguts de tot Catalunya estaven reunits a Tarragona.

Teníem poc temps per al taller, per tant no ens podiem embrancar a fer coses complicades. Vaig presentar-los el pessebre com a autorepresentació, vam reflexionar sobre això a partir de pintures i fotografies de pessebres.

A la part pràctica els vaig demanar que fessin una traducció contemporània de l'escena de l'anunciació als pastors. D'entrada crec que els va sorprendre, però a mesura que s'hi van posar van aparèixer coses prou interessants: l'anunciata en un locutori on les persones immigrades reben l'anunci mitjançant un e-mail, una anunciata feta per la gent del Segre on s'hi recollien els neguits i preocupacions que ells ara tenen, una anunciata enmig d'una comunitat de veïns, una anunciata a una colla de mestres i professors... Tot això ho van representar amb figures de plastilina, que era la opció més ràpida i còmoda. L'important del treball en aquest taller no estava en la realització final. Vam poder parlar i treure idees de com es pot fer servir el pessebre per educar.

Com sempre, vaig poder copsar la gran quantitat de persones que són afeccionades a fer el pessebre, més enllà de les associacions. El present del pessebrisme a Catalunya és molt ric per que a part de la manifestació més tècnicament elaborada que ofereixen els pessebristes a les associacions, hi ha una gran riquesa d'afecció pessebrística a les cases, a les escoles, als centres de dia, a les parròquies...


Si els que vau estar en el taller voleu, podeu deixar les vostres impressions en un comentari.

15 d’abril del 2008

Fer el pessebre a casa

Aquests dies estic treballant sobre el pessebre, els seus llenguatges, el pessebre contemporani i del futur. Dissabte he d'anar a fer un taller de pessebrisme per a mestres i professors de tot Catalunya i he decidit que els proposaré un taller de pessebre basat en les noves mirades al pessebre que fa temps que parlem. A veure què sut. Ja us ho explicaré.

Tafanejant per la xarxa he trobat aquest bloc on algú parla del pessebre que ha fet a casa seva, és interessant el que diu i també els comentaris que fan els seus amics. És una mostra més de la riquesa i de la potència del pessebre, més enllà del que és pessebre clàssic.

10 d’abril del 2008

El Liceu i els pessebres

Dimarts vaig anar al Liceu, era la meva primera vegada. Feien el Tannhäuser de Wagner. L’obra té un argument ben clàssic: la recerca de l’essència de l’amor, la lluita entre l’amor passional i l’amor virtuós, la rauxa i el seny, la sensualitat i l’espiritualitat, Dionís i Apol.lo, el pecat i la redempció... en fi un tema clàssic en els grans relats.

La versió, dirigida per Robert Carsen es presenta amb una posada en escena molt poc clàssica. El director ha fet una traducció de la història en la que el trobador medieval és ara un pintor i on tota l’òpera està ambientada en un espai contemporani en el que els cavallers són executius i els nobles són gent de l’alta societat contemporània.

Aquest experiment no va acabar d’agradar a tothom el dia de l’estrena. A mi, que com he dit sóc un neòfit en temes operístics, em va captivar, i a la meva filla de 15 anys que m’acompanyava, també. Crec que, en el nostre cas de dues persones allunyades del món de l’òpera, la presentació de l’espectacle va aconseguir guanyar dos espectadors. Com que vaig tenir el goig d’anar-hi amb un bon amic pessebrista (que aprecia la feina que fem des d’aquest Col·lectiu), en un dels entreactes li vaig fer un breu comentari que ara intentaré explicar.

Fa unes setmanes llegia un text de l’Albert Sáez que ara és el president del Consell de govern del CCMA (i que en els inicis de El Bou i la Mula vam poder gaudir d’una entranyable col·laboració seva) en el que reclamava una actualització del llenguatge en el missatge cristià i ho exemplificava en la necessitat d’uns “Pastorets 7.0”. Ja fa temps que penso en la necessitat imperiosa de trobar noves formes expressives aplicades al pessebre.

Ja m’he manifestat en diverses ocasions sobre la riquesa que aprecio en els pessebres de la Plaça Sant Jaume. Lògicament no agraden tothom. Especialment desagraden als pessebristes que estan ancorats en un estil clàssic i no agraden al públic que no vol fer esforços d’interpretació davant d’una obra d’art i que s’estimen més tenir al menjador de casa seva pintures hiperrealistes.

L’altre dia al Liceu el muntatge em va captivar per que constantment em feia pensar, em feia dialogar amb el director sobre les opcions que havia pres a l’hora de traduir el Tannhäuser a un llenguatge contemporani. Segurament si hagués vist una versió clàssica amb els cavallers vestits de cavallers hauria quedat meravellat de la riquesa de detalls històrics però intueixo que m’hauria avorrit una mica relegat en el paper d’espectador passiu.

És el que em passa amb els pessebres. Cada vegada m’interessen menys els pessebres amb pretensions historicistes i cada vegada em criden més l’atenció els pessebristes que s’esforcen en traduir a un llenguatge i a una realitat contemporània una història universal. Un pessebre clàssic acaba sent sempre el mateix i pot captivar una vegada als espectadors més allunyats d’aquest art. Un pessebre contemporani pot tenir la gràcia de la novetat constant i del diàleg entre l’artista i l’espectador.