26 de març de 2008

Aquest any no hi ha hagut pessebres

En el marc de la societat de la informació en el que estem tot allò que no apareix als mitjans no existeix. Tot i que l’afirmació és taxativa i discutible si que és veritat que acabem atribuint un rang de realitat a allò que veiem als mitjans i allò que no apareix passa absolutament desapercebut. Aquesta nova realitat que constitueixen els mitjans és en la que ens hem de moure. Les entitats de cultura popular han de saber jugar amb les regles dels mitjans si volen fer-se presents en la societat.

Aquesta és la base de les sessions de treball que vaig estar desenvolupant quan a finals de l’any passat vaig participar com a docent en uns cursos de formació per a entitats, promogut per la Diputació. De l’experiència en vaig treure dues conclusions: hi ha entitats molt preocupades per fer bé les seves tasques de comunicació, i les entitats que es despreocupen d’aquest aspecte denoten també altres mancances relacionades amb la seva forma de gestionar l’entitat.

Durant aquest passat Nadal he observat com ha estat la presència del pessebrisme en alguns mitjans de comunicació. Una vegada més hauríem d’afirmar que no hi ha hagut pessebres. Hi ha hagut pessebres vivents i prou. He fet una repassada exhaustiva per les notícies que han aparegut a l’Avui i a La Vanguardia entre els dies 25 de novembre i 15 de gener. El pessebre directament com a notícia apareix en relació al pessebre de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, als nous caganers de l’any i a un pessebre del Prat que ha estat malmès. De resquitllada apareix en relació a una obra d’en Perejaume a la Fundació Miró, quan es parla de les tradicions de Nadal, i en alguns articles d’opinió en el marc del debat sobre la presència de símbols religiosos en una societat laica. La Vanguardia va publicar un interessant article sobre el pessebre a Nàpols el dia 12 de desembre.

La proporció entre notícies directament relacionades amb el pessebrisme i notícies relacionades amb els pessebres vivents és d'1 a 10, és a dir hi ha deu vegades més de presència dels pessebres vivents que de pessebres, en els mitjans observats. Tot i que no he fet una observació rigorosa de El Periódico i de la ràdio i de la televisió, crec que les xifres deuen ser molt semblants. A El Periódico, que vaincloure en el diari durant tres setmanes un quadern central dedicat al Nadal i les seves tradicions, van publicar una breu referència plena de tòpics i llocs comuns a càrrec de Joan Soler Amigó, i poca cosa més.

D’entrada em venen al cap algunes reflexions: d’una banda els professionals del periodisme fa anys que quan es refereixen al pessebre no saben sortir dels tòpics del caganer i de Sant Francesc. Aquest fet el podem atribuir o bé a una pobra autoexigència professional o a una pobra capacitat de difusió per part de qui li convé donar-se a conèixer. Des del món pessebrista no s’està vetllant gairebé gens per fer present el pessebre als mitjans de comunicació. La Federació Catalana, que hauria de liderar aquest propòsit, fa uns anys que descuida sistemàticament aquesta vessant de la seva feina, fins al punt que fins i tot la pròpia pàgina web que gestionen està incompleta, desfasada i no serveix com a punt de referència informativa per als mitjans, ni per al públic.

Estic convençut que el fet pessebrístic és mediàticament interessant. De fet quan s’han promogut accions dedicades a fer-ne difusió els mitjans han respost bé. Però aquesta és una feina que cal fer amb constància, amb planificació, amb ofici i dedicació. És cert que en mitjans d’àmbit local la presència és molt més habitual i més fàcil de promoure, però també és cert que cal poder mostrar el pessebrisme amb tota la seva riquesa en els mitjans de gran abast.

Els valors i les virtuts que té aquest art són innegables i van molt més enllà de les exposicions de pessebres que fem. Si els propis pessebristes no s’esmercen en donar-los a conèixer difícilment tindran un lloc en el farcit món d’oferta cultural i d’oci que tenim al davant. Cada any llegim laments de pessebristes sobre la difícil continuïtat d’algunes associacions de pessebristes. Malgrat això el pessebrisme està vivint potser el moment més daurat de la seva història, amb un bon nombre d’associacions, amb molts pessebristes no associats que mantenen la seva afecció, amb moltes famílies i entitats que continuen fent el pessebre i que hi troben el gust de practicar aquest art.

Ara bé, tot això pot seguir quedant desapercebut si no hi ha una clara voluntat i predisposició de fer-ho saber. Hi ha una important feina per fer en aquest sentit.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

De fet, quan parlo amb alguna persona sobre la meva afició de col.leccionar figures de pessebre, normalment et miren de reüll, i fins i tot amb algun que altre moviment de llavis burleta, que normalment s'acaba quan els hi expliques de què va el tema, o bé els hi mostres les figures i s'adonen de la seva bellesa.

Amb el pessebrisme en general passa el mateix, sembla tema tabú, però de fet a les exposicions, concursos etc... sempre hi ha una gran gentada. Crec que qui falla som nosaltres, els pessebristes, cada un en la seva dimensió,que no sabem vendre prou bé el producte.

De fet jo mateix, tant que m'estimo el pessebris-me, què faig apart de col.leccionar figures, o recollir publicacions antigues?, sóc membre d'alguna associació? la resposta és no. Engego algun dels projectes que tinc pendents? Mai tinc temps...
No hem d'esperar que els periodistes treballin per nosaltres, en tot cas som nosaltres els que els hi hem de fer la feina, que de ben segur tindria èxit.

Encara recordo la sorpresa que vaig tenir el 22-12-2002 llegint l'Avui, una entrevista a Joan Castells! Encara conservo la plana

Monitor de LCD ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Si haguéssim d'atendre una reflexió així de cada gremi o sector de la societat els periodistes ho deixaríem estar tot plegat, perquè no arribem mai enlloc, vist així.

Enric Benavent ha dit...

Clar, des de la perspectiva del periodista és comprensible el que dius. El que jo vull dir és que qualsevol entitat que vulgui fer-se present en el món mediàtica s'ho ha de treballar, ha de dedicar-hi temps, dedicació i diners.
La feina de comunicació no és fàcil ni té resultats immediats, però cal fer-la amb constància. Només si tenen punts de referència informativa sobre les diverses activitats els periodistes podran deixar els tòpics a l'hora d'informar. Només si les entitats que fan l'esforç de generar notícies i de tenir una política comunicativa pensada i planificada podran fer-se un forat en el complex món de la comunicació.